Comte de Lautréamont. Els Cants de Maldoror. Vallbona de les Monges : March Editor, 2005
Conde de Lautréamont. Cantos de Maldoror. Madrid : Visor, 1997
Jo, Isidore Lucien Ducasse, més conegut com a Comte de Lautréamont, vaig néixer a Montevideo el 4 d’abril de 1846, de pares francesos. La meva mare morí quan només tenia dos anys. Jo, no la mare…
Sempre queixant-se de que gairebé no em coneixen perquè no vaig deixar gaires rastres de la meva existència, la crítica diu de mi que sóc un alienat, que la meva escriptura és perillosa, que escandalitzo, que sóc violent, destructiu i transgressor, que comparteixo amb Rimbaud un etern anhel aventurer i l’inici de la modernitat poètica -la veritat és que aquest noi tampoc no va escriure malament-, que sóc explosiu, magnetitzador i un boig neuròtic, pervers i paranoic. I d’Els Cants de Maldoror afirmen que en ells la literatura se situa al límit entre la bogeria i la mort. Val a dir, però, en ares de fer justícia, que també han dit de mi que sóc simplement un geni.
Els Cants de Maldoror, obra que vaig escriure a cavall entre el 1868 i 1869, va costar molt que la publiquessin, els editors la rebutjaven. Més d’un va coincidir que per inquietant i perillosa. Sort que amb el temps, els surrealistes amb André Breton, Philippe Soupault i Louis Aragon al capdavant, la van adoptar com a model de ruptura cap a les vanguàrdies, convertint-me així en un dels seus referents.
Sincerament, jo només pensava que havia escrit una prosa poètica amb to novel·lesc. Això sí, amb la ferma intenció d’atacar al gran Creador i la seva creació, l’home. No entenia ni entenc la importància ni la transcendència que se li atorga a un Déu inexistent i, per tant, a la seva no obra. I així ho he justificat sempre:
He vist com el Creador, esperonant la seva crueltat inútil, atiava incendis en els quals expiraven els vell i els infants! No sóc jo qui inicia l’atac; és ell qui m’obliga a donar-li voltes, com una baldufa, amb el fuet de cordes d’acer. Que no és ell qui em proporciona acusacions contra ell mateix? No podrà esgotar el meu verb espantós!
D’aquesta manera tan nítida ho expresso una mica més endavant, i si voleu, enteneu aquestes paraules com la meva poètica, la meva raó d’escriure:
La meva poesia no consistirà en res més que en atacar, per tots els mitjans, l’home, aquesta fera salvatge, i el Creador, que no hauria hagut d’engendrar semblant xusma.
Gairebé un segle més tard Albert Camus feia aquesta reflexió al seu llibre L’home revoltat: “L’home és l’única criatura que refusa ser el que és”. Probablement em va llegir.
Per escriure els sis Cants que conformen aquest llibre vaig comptar amb la inestimable complicitat de Maldoror, un ésser generós, un heroi del Mal, un individu monstruós tant de pensament com de paraula i obra, també condemnat a viure immers en la soledat més errant inimaginable. I així, gràcies a Maldoror, és com vaig decidir crear aquest univers envoltat amb una atmosfera inestable, anòmala, plena d’éssers mutables que fan possible altres realitats alhora que sedueixen i convencen als lectors una vegada havent-los increpat.
Després, finalment, vaig morir a Paris el 24 de novembre de 1870.
12 Comments
Senyor Comte, tenia una idea molt equivocada de vosté, potser finalment serà digne mariner del meu vaixell (el pirateig és una professió ben digna que requereix preparació i professionalitat!!!). Els altres senyors que anomena són molt inmillorables refèrencies per aquesta dura empresa però, sens dubte, el que més m’ha impressionat és la seva habilitat per escriure a cavall.
Per fi sabem qui és l’Isidore! 😉
Jo crec que aquest llibre s’ha de llegir perquè en les poemas que conte el llibre, ens expliquen la opiniò que tenìa l’aùtor del llibre de Dèu i del èsser humà.
Com a home i també com a fera salvatge em tindràs sempre vigilant i disposat a la lluita. Si em trobo al maleït Maldoror la meva espasa no dubtarà a tacar-se novament de sang.
I també intentaré que no trobis més amants del mal que puguin
recolzar-te!
Home, Toga, no fotem! Que jo només sóc un trist poeta…
Vinga Isidore,
Ficat dintre del teu personatge, que tens un perfil dolent, dolent… encara que siguis un artista…
Jo m’ esforço per extreure a l’exterior la personalitat original del meu personatge i, et confesso que té el seu punt divertit…
Podríem dir-li un “divertimento”..
Benvolgut Comte: mai hagués imaginat una ànima tan tenebrosa darrere la ploma que ens ha portat, sàviament, per les senderes més enlluernadores de la poesia. Entre el neuròtic i el geni, li he de dir que jo em quedo amb el seu fantasma, amb el que potser he compartit sopar més d’una nit sense saber-ho. Sí, li he de dir que, quan viatjo a Paris, acostumo a allotjar-me al seu carrer, 8 o 9 números més amunt del curt i fosc passatge on vosté va viure i morir, al número 7 de la rue de Fabourg-Montmartre. Allà mateix, als baixos de casa seva, obriren una brasserie (Le Bouillon, avui Chez Chartier) poc després de la seva mort, que encara funciona. La pròxima copa que aixequi allà, serà à votre santé…
Maleïda senyora: no sap quant m’hagués agradat haver conegut en vida una bestiola com vostè, nua de nom i de realitat!!!
Ah, la propera copa! La propera copa la pagaré jo.
A saber amb carn de què faran el menu a aquella brasserie… jo aniria millor a una pizzeria.
Els cants de Maldoror és una obra absorbent d’universos pertorbadors.
Salut!
Isidore, el que no m’acaba d’encaixar és la imatge que acompanya els seus posts. La bufanda li dóna un aire agnòstic més que no pas furibundament ateu, simpàtic més que no pas emprenyat amb la creació sencera, gosaria dir… Com sempre, els seus comentaris em fan estimar cada dia més la poesia i rodalies! gràcies per tornar del més enllà tan sovint!
Sra. Brau, actualment vivim a la societat de la imatge, no puc presentar-me sempre emprenyat. Quant a la bufanda… simplement feia fred. Molts records!