Pierdo la razón cuando salen
de mi corazón animales.
Cavafis, C. P. A la luz del día. Málaga : Miguel Gómez Ediciones, 2007.
Aquest relat breu que és A la luz del día representa un punt i a part dins de l’obra del gran poeta grec Konstantinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933). A finals del segle XIX Kavafis encara no havia esdevingut el gran poeta d’Alexandria i dirigia el seu interès creatiu cap a l’espiritisme i la literatura fantàstica hereva del romanticisme i posteriorment acollida pel simbolisme de l’època.
En aquest context escriví Kavafis cap al 1896 aquest relat, que restà inèdit fins al 1979, on experimenta amb l’estètica irracional de les aparicions i els fantasmes, directament influït per alguns dels més grans autors de relats fantàstics com van ser E. T. A. Hoffman i Edgar Alan Poe.
Així, Kavafis ens mostra al protagonista del relat, el jove Alejandro, en una conversa aparentment normal amb dos amics a qui els hi explica un somni que se li va repetir i a on, valent-se d’unes descripcions plenament realistes i versemblants, introdueix als seus amics -i alhora al lector- en un ambient indefinit i amb una barreja de realitat i ficció inquietant, que fa dubtar.
El relat acaba amb un final brusc, fins i tot precipitat, arribant el lector a pensar que els dos amics han tingut una actitud inadequada envers l’Alejandro.
Bibarnablocàries, a veure si el llegiu i comenteu que us ha semblat aquest breu però intens relat.
6 Comments
L’haurem de llegir, doncs. La barreja de literatura de fantasmes i del món de Kavafis, un dels meus poetes preferits, em sembla molt atractiva.
No conec aquesta obra, però m’has fet venir ganes de llegir-la.
No tinc cap mena de dubte de que t’agradarà, Maite. Ja ens ho explicaràs.
Doncs mira, ja me l’he llegit! I m’ha semblat tan bó, amb l’atmosfera perfecta, típica dels relats d’aquesta tradició que tan bé has repasat en el teu post. L’estructura ben calculada, les paraules justes, les frases claus en el moment just: tot el que fa que un conte o relat curt sigui justament això. El conte, artefacte difícil de construir, és aquí tècnicament i artísticament una autèntica joia. Gràcies per la teva recomanació Isidore!
Hola Isidore m’acabo de llegir aquest llibre al tren, vaja en dues parades, pel meu gust massa curt, molt ben construït el misteri, apareix el tresor, el fantasma i després…? no està gens resolta la trama, em dona la sensació que no el va acabar, ho devia escriure com a exercici, entre poema i poema, i va oblidar-se del final. Per contes curts em quedo amb Monterroso i el seu dinosaure. També et dic que és més interessant el teu post que el pròleg del llibre 😉
Tens raó, Ignatius, que el relat no queda ben resolt, és bastant precipitat. Quant al de Monterroso, només dir-te que no es tracta d’un relat breu sinó d’un microrrelat meravellós!