Neruda, Pablo
Veinte poemas de amor y una canción desesperada
Barcelona: Seix Barral, 2008
Pablo Neruda (Parral, 1904 – Santiago de Xile 1973) va néixer amb el nom de Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, fill d’un ferroviari i d’una mestra. Gràcies a la seva vasta obra poètica, que compren temes com l’amor i lo social, es va convertir en un dels poetes més reconeguts i que més a influït en altres poetes. Va ser reconegut amb el Premi Nacional de Literatura de Xile l’any 1945, amb el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia i Lletres de la Universitat d’Oxford l’any 1965 i amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1971.
Venint d’un tard modernisme per apropar-se a les vanguardies fins arribar al realisme, Neruda va escriure Veinte poemas de amor y una canción desesperada quan encara no tenia vint anys, en una etapa vital de formació i de recerca de la maduresa, i aviat va esdevenir un llibre tant popular que, encara avui dia, es pot afirmar que és un dels poemaris més coneguts.
Alguns dels poemes més recordats i recitats, com el 6, el 12, el 15, el 17 i el 20 han ajudat a Veinte poemas de amor a convertir-se en un clàssic de la poesia i gairebé en un mite de la literatura, sent alguns dels seus versos mundialment reconeguts i traduïts, com ara:
Me gusta cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: “La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos”
Neruda expressa en aquest llibre d’una manera directa, vital i efervescent malenconia, dolor, nostàlgia, angunia, records i fins i tot desesperació per haver perdut allò que estimava i que tant anhela, ja sigui la seva enamorada, la seva joventut, la seva infantesa, etc., però deixant una porta mig oberta a l’esperança. I ho fa amb un llenguatge passional, ple d’imatges naturals i amb una musicalitat molt personal.
Podeu escoltar al cd + dvd Neruda en el corazón alguns dels seus millors poemes musicats i cantats per diversos intèrprets d’aquí i d’allà.
Bibarnablocaddictes vull compartir una reflexió amb vosaltres. Després de llegir i rellegir diverses vegades aquest llibre sempre m’ha deixat la mateixa sensació, i aquesta no és altra que la de creure que més que amor aquest llibre també expressa desamor. Llegiu o escolteu aquests versos:
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Què bibarnablocaddictes, vosaltres què penseu? Que sí? Que no? Potser?
7 Comments
Qui no ha escrit versos de Neruda en temps d’enamorament? qui no ha intentant copiar amb més o menys fortuna aquests versos que ens deixant el cor trasbalsat? A mi és un dels autors que més m’ha agradat llegir..
Para mi corazón basta tu pecho.. para tu libertad bastan mis alas…
Molt bona recomanació!!!
És curiós que el títol parli de poemes d’amor i se’t quedi aquest regust de malencolia… Tot i que si continuem llegint el títol ens trobem amb “una cançó desesperada”, que ens pot indicar que podem trobar amors perduts a les seves paraules…
Neruda demostra que sap jugar amb el sentit de les paraules i de donar-lis aquest toc musical tan característic.
Per a mi és un dels llibres de capçalera per a qui li agradi la poesia, per tant trobo que és una recomanació molt interessant.
És cert, Mar, que a la Canción desesperada queda més palès el desamor amb conceptes com abandonado, naufragio, anhelo i sombra, entre d’altres. Però a la resta de poemes també es fa referència a conceptes com la llunyania -es repeteixen molt expressions com a lo lejos i desde lejos-, la despedida, el crepuscle, l’absència, la nit, etc., tots ells més propers al desamor que no pas a l’amor.
Me quedo con la versión que hace Paco Ibáñez.
http://www.youtube.com/watch?v=SbprhjCt0aQ
Efectivament, Fiti, Paco Ibáñez ha fet molt bones versions de Neruda i de molts altres poetes. El fet que molts intèrprets vulguin versionar poemes és sintomàtic del poder que té la poesia com a eina d’expressió i comunicació.
Amic Isidore, ja deus saber que dimarts és el teu Sant (sant Isidor de Sevilla) o sigui que, abans de res, moltes felicitats! O potser tu el celebres “a la francesa”? No sé si hi ha sant Isidore de Paris…
Bé, sobre el tema que ens ocupa, t’explicaré una anècdota que m’ha vingut al cap llegint el post. L’altre dia un company de feina programador estava pensant en veu alta i quan ja portava molta estona amb la xerrameca li vaig enviar, amb una mica de mala baba per part meva, un correu que portava per títol “me gustas cuando callas” a veure si es donava per entès! Perquè veiés que no era res personal -em penso que no coneixia el poema-, li vaig copiar sencer i, en rellegir-lo, vaig pensar precisament això que tu dius. Perquè en aquest poema em fa l’efecte que el silenci d’ella no és precisament d’alegria i plenitud amorosa…
Montse, és meravellós l’ús que fas del poema! No vull imaginar-me la cara del teu company de feina, hehehe. Per l’altra banda, es nota que t’agrada la poesia i que en llegeixes sovint. Els silencis en l’amor són sempre tant significatius…, diuen tantes coses…