Ozaki, Kaori
Los dioses mienten
Colombres: Milky Way, 2014

 
Aquí ens trobem amb un d’aquells mangues ideals per aquells que diuen que el manga no els agrada. Una història intimista, amb elements aparentment mínims, lluny de l’espectacularitat i les “línies cinètiques” que omplen altres mangues. Potser ara convé precisar que “manga” simplement vol dir “còmic” en japonès, i la varietat en temes i estils és pràcticament infinita, dit ras i curt i malament: no tot el manga és Bola de drac, i que consti que m’agrada Bola de drac.

Natsuru és un noi d’onze anys a qui el que més li agrada és jugar a futbol, des que va passar d’una noia per Sant Valentí la resta de noies de classe li fan el buit, excepte una, la més alta de classe, Rio, una noia molt callada. Un vespre Natsu recull un gatet abandonat, però per l’al·lèrgia de sa mare no se’l pot quedar, i es troba a Rio i el seu germanet Yuta, que es queden el gat. Natsu viu sol amb sa mare, el seu pare va morir fa temps, i Rio també està sola amb el germà, el pare està pescant a Alaska, però no ho pot saber ningú perquè els durien a una casa d’acollida. Natsu i Rio comencen una relació d’amistat que en alguns momenta amb el Yuta semblen quasi una família. Aprofitant les vacances d’estiu Natsu s’escapa del stage de futbol amb el seu equip per estar amb ella.

Una història si es vol simple que es veurà esquitxada per les mentides, i per les coses a les quals s’ha hagut d’enfrontar sola Rio. Però aquí l’encert és mantenir l’interès en la relació d’ells dos, plena de timidesa, i de tendresa, com si en les seves respectives tristeses es poguessin entendre. Una història on passen poques coses, una relació d’amor preadolescent en dos personatges que no acaben de saber què és això, han viscut la pèrdua però amb facilitat recuperen l’alegria de viure (el petit i despreocupat Yuta ajuda molt a això).

I el dibuix és pura poesia. Com en el millor manga dels mestres Taniguchi o Tezuka (dos dels meus preferits) no hi ha línies de més, ni de menys, ni una. Cal un enorme domini per fer un dibuix tan perfecte amb els elements imprescindibles i ni un més, aconseguir que sigui a més a més tan evocador està només a l’abast dels millors, un grup on haurem d’incloure a Kaori Ozaki.

Una història senzilla, més profunda del que sembla, però mantenint-se en aquest pla intranscendent, com sense donar-li importància. I amb una execució perfecta, una petita joia, i un petit còmic que potser us sorprendrà si us hi endinseu, a mi m’ha sorprès.