En el passat, els gats van ésser adorats com déus i encara no ho han oblidat.
Aquesta frase de Terry Pratchett ens serveix per presentar el còmic que ressenyem aquest mes: Garfield, de Jim Davis.
A en Garfield no li agraden els dilluns. Ni els gossos. Ni fer dieta. Ni tan sols li agrada l’home amb qui viu, en Jon Arbuckle. En Garfield és, com tots els gats, egoista, mandrós i interessat. Es passa el dia dormint, mirant la televisió i menjant lasanya o galetes. El seu comportament està ben lluny de ser exemplar i la seva panxeta desafia les lleis de l’estètica, però malgrat això, és un personatge conegut i estimat arreu del món.
La tira va començar a publicar-se ara fa trenta-quatre anys, un 19 de juny de 1978 (considerat com a aniversari del personatge) i la seva popularitat no ha deixat de créixer. Avui dia, les aventures d’aquest mixet murri es publiquen a 2.580 diaris i es calcula que la llegeixen uns 263 milions de persones, sense comptar els seguidors de les sèries de televisió o la pel·lícula en imatge real que li han dedicat.
L’èxit d’en Garfield es troba en el sentit de l’humor i en al seva visió sibarita de la vida, dignes d’un Oscar Wilde felí, sempre disposat a treure punta a la realitat quotidiana amb els seus comentaris enginyosos. Les seves víctimes preferides són en Jon i el gos ximplet Odie. Tots tres formen una curiosa família que, com totes, té els seus més i els seus menys, però que s’estima i es fa costat en els moments difícils.
Per acabar, us deixo, com és habitual, amb l’opening de la sèrie d’animació:
Hola,
llegint aquesta recomanació m’ha vingut al cap la meva infància quan veia la serie del Garfield per Tv. asseguda al sofà.
Sempre m’ha agradat la barra d’aquesta bola de pel taronja però trobava molt cruel les malifetes al pobre Odie.
Déu n’hi do els anys que té en Garfield i me’l continuu mirant amb la mateixa simpatia i rient com quan va començar. M’encanta i encanta als meus fills. És entranyable. Tant és que el vegi en còmic, per TV o la pel·lícula que van fer. No me la vaig perdre!