Takahashi, Rumiko. Maison Ikkoku. Barcelona: Glénat, 2006

Rumiko Takahashi té l’honor de ser l’autora que més còmics ha venut en la història del novè art: l’any 2010 es comptabilitzaven uns 170 milions d’exemplars venuts de les seves obres. Aquestes inclouen sèries tan conegudes com Ranma 1/2 o Inu Yasha, adaptades al format televisiu i emeses al nostre país, juntament amb d’altres que, tot i no ser tan populars a Occident, mereixen un reconeixement per la seva gran qualitat. Aquest és el cas de Maison Ikkoku, que ressenyem avui.

La Maison Ikkokués una atrotinada casa d’hostes on conviuen en Yusaku Godai, un jove que intenta estudiar per aprovar els exàmens d’accés a la universitat; la senyora Ichinose, més interessada en emborratxar-se que en educar al seu fill petit Kentaro; en Yotsuya, un individu misteriós que podria ser un yakuza; i Akemi, una “noia liberal” que es passa el dia bebent mig despullada. Al principi de la història, en Godai està decidit a deixar la casa, fart de que cada nit els altres llogaters  irrompin a la seva habitació per fer festes. Però canviarà immediatament d’opinió amb l’arribada de la nova llogatera, la jove vídua Kyoko Otonashi. En Yusaku s’enamorarà perdudament d’ella, però haurà d’enfrontar-se a mil entrebancs per aconseguir allò que desitja. El més important d’aquests serà el record d’en Soichiro, el difunt marit de la Kyoko, a qui ella s’aferra amb tossuderia.

Takahashi,  que va ser alumna d’una altra llegenda del manga, en Kazuo Koike (responsable de El lobo solitario y su cachorro),  va apostar en aquesta ocasió per un to costumista, defugint l’extravagància i la disbauxa que caracteritzaven la seva anterior Lamu. Es tractava d’una pirueta arriscada, d’un salt al buit en molts aspectes, que es va convertir en el seu èxit més sonat i en un fenomen sociològic al Japó.

El que ens captiva d’aquesta sèrie és la proximitat del que s’ens explica, o sigui, una senzilla història d’amor entre dos personatges que lluiten per deixar enrere el passat i construir-se un futur millor. L’estil gràfic de Takahashi, de traços simples i fluids, amb especial cura per descriure expressions facials i el llenguatge corporal, potencia la trama, revelant les subtileses que s’amaguen als cors dels inquilins de la casa.

L’humor és una part important de la història, un humor amable que es fonamenta en la disfuncionalitat dels personatges (la incapacitat de Goday d’aprovar els exàmens, la por de la Kyoko a deixar anar el record del seu marit…), però que no en fa sang i busca sempre el somriure còmplice del lector.

Què més puc dir d’aquesta meravellosa sèrie? Simplement que us deixeu seduir pel discret encant de la Maison Ikkoku!