Jazz, blues i soul
NÚM. 14
El jove vibrafonista de Chicago es torna a acompanyar d’Immanuel Wilkins (saxofon), Jeremy Corren (piano), Kanoa Mendelhall (contrabaix), Jeremy Dutton (bateria) i compta amb la participació a dos temes de la flautista Gabrielle Caro. Aquest virtuós de l’instrument fa una autèntica exhibició i mostra la seva admiració pel jazz clàssic de mestres com Milt Jackson, Miles Davis o John Coltrane.
Al llarg d’aquests 13 temes compostos per ell mateix, Julian Lage es deixa endur per l’expressivitat de la seva guitarra acústica i elèctrica. Es tracta d’un exercici de jazz contemporani amb certs elements del blues, el folk i el rock. Cal destacar la producció de Joe Henry que sap donar-li un toc orgànic i proper a tota la gravació.
Aquesta associació entre la secció rítmica (el baix de Joe Lally i la bateria de Brendan Canty) del grup punk-hardcore dels anys vuitanta Fugazi, la guitarra d’Antony Pirog i el saxofon del jazzman James Brandon Lewis dona un resultat valent, brillant i expansiu. Una interessant combinació entre la urgència del punk-rock i la improvisació sense prejudicis del jazz-fusió.
El guitarrista, cantant i compositor Walter Trout té una llarga i prestigiosa trajectòria. Cal valorar les seves col·laboracions amb llegendes del blues com John Lee Hooker, Canned Heat o John Mayall. A Broken ens trobem amb un disc de blues- rock poderós, algunes cançons més intimistes i un deliciós tema instrumental. Molt destacable l’intens duet que interpreta amb Beth Hart.
El quart disc del saxofonista nord-americà continua explorant el jazz grandiloqüent i ple de fusions amb altres estils (hip-hop, música clàssica, gospel) que ja ens va mostrar al seu aclamat àlbum The Epic. Washington dona més importància aquí a l'estructura dels temes, molts d'ells amb una part vocal, i no tant a la improvisació. A més compta amb convidats tan diversos com Thundercat, Taj i Raj Austin, Patrice Quinn, DJ Battlecat, Brandon Coleman, Terrace Martin, George Clinton, D Smoke, André 3000 o BJ The Chicago Kid.
Debut d’aquesta banda de Los Angeles que sona totalment a soul dels anys cinquanta amb unes gotetes de la psicodèlia de finals dels anys seixanta. Cançons que recorden a l’estil sedós del primer Smokie Robinson o Stevie Wonder i certs aromes dels Temptations o el Curtis Mayfield de finals dels seixanta. Aquí trobarem retro soul elegant, veus encisadores i una brillant secció de metalls.
El periodista, escriptor i guionista Manuel López Poy juntament amb l’il·lustrador Pau Marfà ens apropen als inicis del soul i de les condicions socio-polítiques que van fer possible l’èxit d’aquest gènere musical. Un relat que ens portarà des de la música de Sam Cooke i Ray Charles fins a artistes més actuals com Lauryn Hill o Amy Winehouse.
Aquest còmic, dels mateixos autors de “Soul: la novela gràfica”, explora els orígens i el desenvolupament del blues fins als nostres dies. Un viatge que ens portarà des de l’època de Gran Depressió al sud dels EEUU, passant per la fascinació que es va sentir pel blues al Regne Unit dels anys seixanta, fins a arribar al blues actual d’intèrprets com Ben Harper, Corey Harris o Tinariwen.
"Jo diria que el moment més emotiu va ser quan ella estava escoltant la reproducció de "I'm a fool to want you". Tenia llàgrimes als ulls... Després d'acabar el disc, vaig entrar a la sala de control i vaig escoltar totes les peces. He d'admetre que no estava content amb la seva interpretació, però només estava escoltant tècnicament en lloc d'emocionalment. No va ser fins que vaig escoltar la mescla final unes setmanes més tard que em vaig adonar de com era realment la seva interpretació".
Això va dir sobre l'àlbum Lady in Satin el productor Ray Allen l'any 1997 quan Columbia va reeditar aquest LP inoblidable.
Billie Holiday després d'uns quants discos editats als anys cinquanta per la discogràfica Verve va tornar a gravar amb Columbia l'any 1958. Encara que mantenia el seu fraseig característic la seva veu ja no tenia la claredat i la lleugeresa que tenia anys enrere, en bona part, a conseqüència de tota una vida marcada per la fatalitat i l'abús de drogues i alcohol.
A Lady in Satin Holiday va decidir treballar amb el jove productor Ray Allen i es va fer acompanyar d'una orquestra de corda, una secció de vents i un cor de tres veus. A més el treball va incloure composicions que no havien estat interpretades anteriorment per la cantant i molt influïdes pels exitosos discos que Frank Sinatra estava gravant aquells anys.
Tenint en compte aquests factors semblava una aposta arriscada per part de Holiday...
Allen va aportar un so grandiloqüent i elegant a tot l'àlbum per tal de dissimular les carències vocals de Holiday, però alhora resulta del tot impossible no deixar-se endur pel magnetisme i l'emocionalitat a flor de pell de peces com "I'm a fool to want you" o "You don't know what love is".
Es tracta d'una obra mestra que va ser l'últim disc que va sortir al mercat mentre Billie Holiday encara vivia. Va morir l'any 1959 amb quaranta-tres anys, però la seva llegenda no va deixar de créixer.
Al perfil Spotify de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents - M. Antonieta Cot també trobareu la playlist dedicada a aquest número d'Eh La Bas!
(Macclesfield, 1933 – Los Angeles, 2024)
Considerat un dels grans renovadors del blues dels anys seixanta quan va formar John Mayall & The Bluesbreakers. Grup del qual van ser membres músics tan prestigiosos com Eric Clapton, Jack Bruce, Peter Green, John Mc Vie o Mick Taylor.
Mayall va ser un cantant, guitarrista, harmonicista i compositor que a partir del blues de Chicago i el pop-folk britànic va donar forma a l’anomenat white blues, un estil més tècnic i pulit que el blues primigeni que es practicava als EEUU.
A finals dels anys seixanta es va instal·lar a Laurel Canyon (California) i allà es va influenciar per la cultura hippy, això va fer que la seva música tingués un so més acústic i folk però sense deixar de banda el blues.
Durant els anys setanta va donar a les seves gravacions un caràcter més experimental, amb elements del jazz, el rock i el funk.
Va editar més de trenta treballs discogràfics, el seu darrer LP es va publicar l’any 2022, i sempre serà recordat com un dels artistes més importants de la història del blues.
Dibuixos originals: David Pla
Foto de portada: Jens Thekkeveettil
Fotografies articles: Billie Holiday: Boston, MA, October 29, 1955
Mel Levine, Pinelife, via Wikimedia Commons John Mayall: Konzert John Mayall, 1970, Hannover Per Ole Hagen, via Wikimedia Commons
2 Comments
L’altre dia vaig anar al Luz de Gas a veure el trio de jazz de Matti Klein i em va sorprendre molt el clarinet baix amb pedalera inalàmbrica!
Hola, Miguel. I després diuen que el jazz i el blues són gèneres musicals molt arrelats en el passat…
Per nosaltres el jazz i el blues encara estan molt vius i adaptant-se als nous temps.