Els vuit contes que formen aquest llibre ens presenten històries amb finals oberts que ens mostren la dificultat d’escapar del passat i la soledat en un món desballestat i sense sentit. Els relats es mouen en els límits de la ciència-ficció, la fantasia, els malsons, la tradició de cultures andines, i ens ajuden a reflexionar sobre les relacions de dominació heretades del colonialisme, sobre el que s'amaga darrere de les aparences, i també conviden a la reflexió sobre temes universals com la mort.

La plaça d'Armas de Santiago la van il·luminar artificialment el 1883 i l'àvia de Nona Fernández hi va ser a la cerimònia inaugural. Però resulta que va néixer el 1908, per la qual cosa aquest record és fals. Aquest és el punt de partida per a l'exploració de la història familiar que s'inicia en aquest llibre, que es converteix en una llum de la «temible foscor» que impera en la història xilena, amb els seus desapareguts, assassinats, penjats. Un llibre il·luminat, al seu torn, per uns cavallets de pal, una màquina d'escriure i el cadàver d'un president que va dir «Más pasión y más cariño».

Doris Puente va treballar d'advocada, creia en les paraules i va buscar sempre la bellesa en la justícia. Quan descobreix que morirà, decideix visitar per última vegada el seu fill petit, un escriptor que estima el caos i la nit, i viu a Madrid. Junts faran un últim viatge en un intent per retrobar-se després de moltes desavinences. Serà llavors quan ella escriurà l’epíleg de la seva vida, amb Bob Dylan com a música de fons, a les carreteres i els pobles de Galícia.

Diego salta des d’un cinquè pis i des de llavors aquesta imatge no deixa de turmentar la seva germana. És ella qui mira enrere i explica la història dels dos germans. Els anys que van passar a Mèxic amb els seus avis, mentre la seva mare es buscava la vida a Espanya, ella, encara una nena, es feia càrrec de Diego. L’etapa a Madrid, una ciutat que no entenien i que tampoc els entenia. La primera separació, quan ella se’n va anar a Barcelona a obrir-se camí i el seu germà es va quedar al lloc que més odiava. I la seva tornada, carregant les cendres de Diego, a un Mèxic molt diferent del que recordava.

Arran de la mort de la seva mare, el professor Edgardo Vega torna a El Salvador després de divuit anys d’exili a Canadà. Per a Vega, tornar al seu país natal significa haver d’enfrontar-se a un país que li resulta menyspreable, repulsiu i ignorant, un lloc que només és capaç de provocar-li nàusees i un elevat grau d’ansietat. Tot això ho explica Vega a Moya, un antic company d’escola, i arriba a nosaltres en forma de monòleg torrencial en què el professor arremet contra tot i contra tothom, en una crítica ferotge i despietada de la qual no se salva res ni ningú, ni tan sols la seva pròpia família.

Al sud de França un jove historiador busca la veritat sobre l’ancià alemany que li va transmetre l’amor pels llibres, mentre l’ombra del nazisme encara es projecta sobre la memòria. Als Estats Units, una bibliotecària, un viatger i un impressor intenten donar sentit al passat mentre esperen que arribi alguna forma de futur.

David Aliaga entra en escena com a narrador per explorar la seva pròpia història: la decisió de convertir-se al judaisme i tot el que això implica.

Y no me llamaré más Jacob és una novel·la que reflexiona sobre la identitat i el record. Amb una estructura fragmentada i un llenguatge que juga amb els límits de la narració, Aliaga ens convida a pensar com ens expliquem a nosaltres mateixos, què recordem i per què.

Novel·la teixida amb una base de contes o un recull de contes relligat en forma de novel·la. Al començament, un foraster arriba a un llogaret abandonat per trobar-hi respostes. Mentre passeja entre les cases en ruïnes, topa amb una vella esquerpa que sembla que hagi perdut el cap. L’home, confús, vol ajudar-la, però ella l’envia a escoltar les pedres.