Claudel, Philippe. Hace mucho tiempo que te quiero. Barcelona: Cameo, cop. 2009

Títol, summament evocador, que resumeix a la perfecció les nombroses raons per les quals us convido a dedicar una estona a veure aquesta pel·lícula. Estic segura que no us decebrà!

Hace mucho que te quiero va ser la primera pel·lícula com a director de l’escriptor francès Philippe Claudel. Per dur a terme la seva primera incursió en el cinema, Philippe Claudel va comptar amb un conjunt d’actors que fan un treball d’interpretació impecable; un conjunt d’actors i actrius encapçalats per Kristin Scott Thomas. L’actriu anglesa interpreta a Juliette, personatge clau de la cinta, al voltant del qual gira la història. Com és habitual, Kristin Scott Thomas fa un treball excepcional; una interpretació complicada pels dilemes morals que comporta el seu personatge. Aquests dilemes els veurem reflectits al llarg de la pel·lícula en dues vessants. Per una banda, una part més interna, que té a veure amb les decisions que el personatge es va veure obligat a prendre i que no pot compartir amb ningú i, per altra banda, la vessant externa, que té a veure amb la reacció de rebuig i de difícil comprensió que el seu tarannà provoca entre la resta de personatges. El resultat és la figura d’una Kristin Scott Thomas en un paper dramàtic, dominat per la tristor, equilibrat i absent, que li va valdre nombrosos premis. Sens dubte, és una de les seves millors interpretacions.

Però, com suposo que ja heu intuït, no estem parlant d’una pel·lícula fàcil de veure. No es tracta d’una història senzilla; l’espectador que vulgui gaudir del metratge ha de tenir clar que s’enfronta a una història crua, desfeta de recursos que ajudin a pair els esdeveniments. Haurem de fer un esforç per arribar a entendre la reacció dels personatges i per justificar (si és que podem) les decisions que cadascun d’ells anirà prenent al llarg de la pel·lícula.

Hace mucho que te quiero narra la història de Juliette (Kristin Scott Thomas), que es retroba amb la seva germana Léa (Elsa Zylberstein), després d’haver passat 15 a la presó per causa d’un secret inconfessable.  En aquest sentit, el dramatisme es recolza en les interpretacions de les dues actrius, que de manera magistral, mantenen i aconsegueixen transmetre la desconfiança, la incomunicació, el desconeixement mutu… però també la comprensió i la necessitat de fer desaparèixer el pes d’uns fets que les han condicionades per sempre. Ambdues actrius aconsegueixen un grau d’implicació, de connexió i d’intimitat que esdevé el punt fort sobre el qual es recolza aquesta pel·lícula.

Sobrietat, contenció, mesura, grisor (fixeu-vos-hi bé: la ciutat, la roba dels personatges, fins i tot el cartell de la pel·lícula!) estan presents al llarg de la pel·lícula.

Com en tot, sí que podem retreure al seu director, Philippe Claudel, una certa condescendència envers els seus personatges. En aquest aspecte sí que veiem una certa tendència cap a la redempció dels personatges que fa previsible la pel·lícula en el seu tram final. Malgrat tot és innegable l’esforç que va realitzar tot l’equip de la pel·lícula i només per això s’entén la necessitat d’obrir una petita escletxa cap a l’esperança. És el que alleugera el devastador dramatisme inherent de la història.

Ara només falta saber si us voleu deixar esquitxar per la història de Juliette i Léa. És la vostra oportunitat!