Menocchio fou un moliner d’un poblet del nord d’Itàlia que, com tots els seus veïns, havia de viure i morir en l’anonimat si no s’hagués creuat al seu camí la Inquisició. El seu pecat era gros: llegia i, encara pitjor, es repensava el món a partir de les seves lectures i l’explicava com un gran formatge podrit -el caos inicial- d’on van néixer els homes, els àngels i Déu, de la mateixa manera que ho fan els cucs. Menocchio va pagar cara la seva gosadia, a la foguera.
La història d’aquest moliner va ser el pretext que Ginzburg utilitzà per revolucionar els mètodes historiogràfics introduint-hi la microhistòria: un nou model d’història crítica basat en l’estudi de llocs i personatges concrets de les anomenades “classes subalternes” que, fins llavors, havien estat condemnades al silenci als llibres d’història. Apropant el microscopi al cas de Menocchio, Ginzburg ens situa davant la complexa relació entre la cultura oficial de les classes dominants i la cultura popular, no necessàriament subsidiària de la primera, quasi sempre oral i que ens arriba a través del filtre de la documentació autoritzada (en el cas de Menocchio, per les declaracions que fa als inquisidors).
Des de la seva aparició, ara fa trenta-cinc anys, aquesta obra ha estat traduïda a vint llengües i ha gaudit d’una popularitat que pocs llibres d’història aconsegueixen. En castellà no s’edità fins el 1981, de la mà de Mario Muchnik, dins la magnífica col·lecció “Archivos de la herejía”. Al llarg dels anys vuitanta, la dècada que Sergio Vila-Sanjuán qualifica com la del “best-seller de qualitat” , la història de Menocchio va compartir aparadors i reedicions amb títols com El nombre de la rosa (1982), El perfume (1985) o Bomarzo (1986).
3 Comments
Aquest llibre és tot un clàssic, recordo que a la facultat d’història sempre el citaven en els debats historiogràfics. La història no només és una narració de successos polítics, de dinasties que van i venen. La quotidianitat de les classes populars també forma part de la història.
Sí, que és un clàssic. També me’l vaig llegir a la facultat i sempre l’associo amb els llibres de capçalera per qualsevol historiador/a.
Ostres, com m’agraden els teus posts! Anoto la recomanació. A vegades l’èxit no està renyit amb la qualitat.