Tenim la tendència a imaginar-nos els herois com uns éssers quasi mitològics, herculis, encerclats pel foc i el fum dalt d’un turó, mentre enarboren una bandera esquinçada i encoratgen les seves tropes a seguir avançant sota una pluja d’obusos i gas mostassa. Molts cops, però, la realitat ens dóna un clatellot i ens recorda que sovint això de l’heroïcitat és una cosa molt més prosaica, i que alguns dels herois d’avui dia estan al nostre voltant: aturant desnonaments, salvant vides humanes a alta mar o bloquejant indústries especialment contaminants. O, com l’Edward Snowden, destapant un dels pitjors casos de vigilància massiva i invasió de la privacitat que mai s’han conegut. I els que fan aquestes coses no són mascles forçuts farcits de testosterona sinó que poden ser, com en el cas que ens ocupa, nois esquifits, amb ulleres i cara de Harold Lloyd, teclejant codi frenèticament mentre s’inclinen geperuts sobre la pantalla de l’ordinador.
SNOWDEN, Edward
Vigilancia permanente
Barcelona: Editorial Planeta, septiembre de 2019
L’Edward Snowden ho tenia tot per a ser un triomfador: uns pares que el protegien i l’encoratjaven, un entorn privilegiat de classe mitjana, una intel·ligència molt superior a la mitjana (un quocient intel·lectual per sobre de 145) i un do especial per la informàtica, desenvolupat des de ben petit quan comença a toquetejar el Commodore 64 del seu pare. Això no obstant, l’Snowden se’ns fa gran durant l’època daurada d’internet, en la versió virtual del mite dels pioners: un entorn nou i resplendent, veritablement lliure, poblat per una comunitat de radicals que creuen que allò que fan pot canviar el món de dalt a baix i on tot encara està per descobrir. I, és clar, un jove idealista com ell, enganxat als ordinadors, s’impregna ben ràpid d’ètica hacker.
Tanmateix, sent de família de militars i empleats federals, l’Edward Snowden dona per fet que de gran acabarà treballant per al govern dels Estats Units, com així acaba passant, especialment després de l’atemptat de les torres bessones, quan el fervor patriòtic posseeix al jove Snowden i s’allista a l’exercit per poder contribuir a “l’alliberament” d’Iraq. El seu periple a la U.S. Army, però, s’acaba ben ràpid. Encara en període d’instrucció, com a bon geek desnerit digne d’aquest nom, es trenca les dues cames en un ridícul accident i ha de deixar la vida reglamentada. Un cop recuperat, és subcontractat per a la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, on va escalant posicions de manera vertiginosa gràcies a la seva extraordinària expertesa informàtica.
Al cap de pocs anys Snowden treballa per a la CIA a un entorn paradisíac, Hawaii, amb un bon sou, una bona casa i una dona que l’estima, però una veueta dins seu li fa la murga: la seva feina, allò que millor sap fer i a la qual ha dedicat els millors anys de la seva vida, no només no servirà per fer un món millor sinó un que possiblement s’assemblarà més a aquell que imaginava Aldous Huxley; un “món feliç” on tot allò que fem i mirem estarà controlat pels Estats i les corporacions.
El fet heroic de l’Edward Snowden és el d’una persona que ho té absolutament tot i que, en lloc de mirar cap a una altra banda com si res hagués passat, prefereix engegar-ho a pastar fang. I ho fa senzillament perquè la feina que desenvolupa li provoca un càrrec de consciència tan gran que no pot seguir vivint d’aquella manera ni un minut més. En un món en què les atrocitats més grans es minimitzen o es perdonen només pel fet que es fan “complint ordres” o “perquè és la seva feina” no em digueu que això no és fort. Ho és, i molt.
Tant si ja coneixeu la història d’Edward Snowden com si no, amb aquest apassionant llibre viureu en primera persona la seva evolució personal i quins processos mentals el porten a fer el que acaba fent. No us enganyaré: no hi ha grans revelacions inèdites, ni massa acció pròpiament dita (en altres paraules: cap escena digna de la saga Bourne) però sí que us ajudarà a entendre per què un noi de vint-i-pocs anys, criat als mateixos budells de la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, trenca tots els seus vincles i s’esguerra la vida “només” perquè li dicta la seva consciència. Com us deia, ja no queden gaires herois avui en dia. Bé, sí, hi ha aquells que aturen desnonaments, els que salven vides a alta mar… i també hi ha paios com l’Edward Snowden.
