Incredible String Band, The
The hangman’s beautiful daughter
[S.l.]: WEA, cop. 1992 [ed. orig. 1968]

 
Tot i basar-se en la música folk, The Incredible String Band va ser una de les formacions més originals i innovadores dels anys 60. La seva música, que combina tradició, experimentació i bogeria a parts iguals, ha inspirat a contemporanis de la talla de Bob Dylan, Led Zeppelin o The Rolling Stones.

Cap al 1963 Robin Williamson i Clive Palmer eren dos joves escocesos que tocaven com a duo a petits clubs d’Edinburgh. Poc després incorporarien a les seves sessions en directe al guitarrista Mike Heron, adoptant el nom de The Incredible String Band. En un d’aquests clubs van cridar l’atenció del productor musical Joe Boyd, que els va aconseguir el seu primer contracte amb la discogràfica Elektra. És famosa la bona oïda de Boyd, que ha estat decisiu en la descoberta de músics com Nick Drake, Fairport Convention, John Martyn o Pink Floyd (us recomano la lectura del seu llibre Blancas bicicletas: creando música en los sesenta).

El maig de 1966 gravaven el seu primer àlbum, The Incredible String Band, amb una forta repercussió en els circuits folk. El mateix Bob Dylan va dir del tema October song que era una de les seves cançons favorites.

Però en ple ascens de la seva carrera, els tres músics van decidir sobtadament abandonar el projecte conjunt. Envaïts per l’esperit hippy de l’època, Williamson va marxar a viure al Marroc amb la seva parella i Palmer inicià una aventura asiàtica de redescobriment personal per l’Afganistan i l’Índia. L’únic que va continuar actiu musicalment va ser Mike Heron, que s’havia quedat a Edinburg tocant amb una banda local (Rock Bottom and the Deadbeats). Sis mesos després, quan Williamson va retornar del Marroc fortament influït per la cultura àrab, Heron li proposaria reprendre el grup en format de duo. Aquí comença la segona i daurada època de The Incredible String Band.

Durant l’”estiu de l’amor” del 67, veu la llum el primer artefacte de la nova aliança Heron-Williamson: The 5000 Spirits or the layers of the onion, que inclou cançons de gran nivell i una impressionant portada colorista dissenyada pel col·lectiu artístic holandès The Fool.

Només un any després, el 1968, i en una línia cada cop més psicodèlica, publiquen la seva obra més rica, The Hangman’s beautiful daughter. Per la gravació d’aquest àlbum els dos músics s’acompanyen de les seves respectives xicotes (Licorice McKechnie i Rose Simpson) i d’alguns amics instrumentistes, a més de comptar novament amb la producció de Joe Boyd i l’enginyer de so John Wood.

Els escocesos contraposen instruments tradicionals del folk i el blues, com la slide guitar, el baix i l’harmònica, amb un ventall inabastable d’instruments exòtics: mandolina, flauta de pa, llaüt, sitar, cròtal, dulcimer o el guembri (un peculiar instrument de corda que Williamson es va portar com a souvenir del Marroc). El resultat és un disc innovador, ple de colors i textures, amb cançons que parteixen del folk més ancestral i viatgen cap a sons insospitats, de la música medieval dels joglars als sons celtes, indis i africans.

Els crítics de l’època ja van destacar la qualitat instrumental de les gravacions, la varietat tonal dels dos vocalistes i les seves lletres, plenes de reflexions sobre la mitologia i les llegendes, la naturalesa i la identitat personal. Tot i que set de les 10 cançons estan compostes per Williamson, un dels exemples més representatius de l’esperit d’aquest àlbum és un dels temes d’Heron, A very cellular song. Es tracta d’un tall de 13 minuts que va deixant veure a poc a poc les seves capes com una ceba, entrellaçant retalls onírics de pop àcid, folk i himnes religiosos asiàtics.

La bona acollida dels seus dos darrers àlbums i el llançament d’un disc doble el mateix any (Wee Tam and The Big Huge, que conté algunes de les seves millors cançons) repercutiria en una gira d’èxit pels Estats Units, que inclou el seu pas pel festival de Woodstock l’agost del 1969. Malauradament alguns diuen que va ser de les seves pitjors actuacions i de fet ni apareixen a la pel·lícula original que es va fer sobre el festival (Woodstock: 3 días de paz y música).

Els seus espectacles barrejaven música, dansa i poesia, de vegades amb un excés de conceptualisme difícil d’entendre pel públic (la raríssima pel·lícula Be Glad For the Song Has No Ending o el fracàs del muntatge “pseudoteatral” U -editat després com a doble LP- són un exemple). La seva trajectòria de principis dels anys 70 seria força irregular, amb treballs de menys qualitat compositiva (alguns ho atribueixen a la seva dedicació a la Cienciologia) que desembocaria en la dissolució de la banda al 1974. Tot i diversos intents de reunió a partir del 1999, la Incredible String Band mai tornaria a ser aquell parell de músics increïbles que van remoure el folk als anys 60.