Doors. The Doors
New York: Elektra, 2007

Banda de rock dels estats units amb formació a Los Angeles (com la gran majoria de grups bons de rock), ha estat una de les bandes amb més influència i amb més nombre de fans, han venut més de 100 milions de discos, això diu molt d’ells.

En Jim Morrison, Ray Manzarek, Robby Krieger i en John Densmore, van treure el seu primer disc l’any 1967, portava el mateix nom que el grup, i és exactament el disc que vull recomanar.

Quan vaig veure per primer cop la pel·lícula Apocalypse Now, em va capturar des del minut u, si, van ser els Doors els que em van associar amb el film, la gran cançó The End, és la protagonista dels primers minuts, va ser un encert d’en Francis Ford Coppola, aquesta cançó (surt al disc que recomano), va fer que la veies sencera i es convertís en una pel·lícula de culte i una de les meves predilectes.
 

 
Aquesta va ser la cançó de la controvèrsia, els Doors es trobaven a un local treballant com a banda, el Whisky a Go Go, de cop i volta en Jim Morrison comença a fer una improvisació un tant obscena i sortida de to sobre la cançó, això va fer que el responsable del club els acomiadés, però van tenir sort, es trobava un soci de la discogràfica Elektra Records escoltant-los, li va agradar el que va escoltar i els va contractar per gravar aquest disc que els va fer mundialment famosos.

Al disc no només trobem la cançó The End, que és la més representativa, també podem trobar cançons com Break on through (to the other side), surt a banda sonora de la pel·lícula Forest Gumm, o Light my fire que va ser considerada la cançó número 35 de les 500 millors cançons en la història del rock segons la revista Rolling Stone.

 
Podria escriure molt dels Doors, per exemple que després de la mort del Jim Morrison, els Doors van continuar com a grup, ho van intentar, però no va ser el mateix, pels fans incondicionals com jo, la banda es va dissoldre aquell fatídic juliol de l’any 1971, quan en Morrison va ser trobat mort a causa “d’una parada cardíaca” al seu departament de Paris (això segons fonts oficials, s’escolten tot tipus de versions, inclosa que el propi Morrison ha simulat la seva mort, fart de la seva fama). Va morir amb 27 anys, i va entrar en el grup del 27 (cantants d’èxit que han mort a la mateixa edat per circumstàncies tràgiques), com són el cas de Jimi Hendrix, Janis Joplin, Kurt Cobain i Amy Winehouse.

És cert que, erròniament, molts seguidors de la banda l’associem la figura del Morrison al grup, és l’icona, tant que molts d’una manera estrepitosa i esgarrifosa, han intentat fer una còpia pèssima d’ell i aprofitar-se de la seva fama, tots sabem a quin cantant em refereixo…

Els Doors han marcat una època musical i s’han convertit en un icona, l’Oliver Stone va dirigir una pel·lícula (amb un Morrison un tan estrident però ben interpretat pel Val Kilmer) d’ells.

Us deixo el tràiler, recordeu que també la podeu trobar a biblioteques.