Big Star. Third; Sister Lovers. London: Rykodisc, cop. 1992

Moment històric: Barcelona, divendres 1 de juny del 2012, prop de les onze de la nit, Auditori del Fòrum. Està a punt d’acabar el concert d’homenatge al tercer disc de Big Star programat al Primavera Sound i pugen a l’escenari per cantar plegats tots els involucrats. La reunió de talents és impressionant. No s’havia vist una cosa així des de l'”I Shall Be Released” de The Last Waltz. Allà dalt tenim, entre d’altres, la meitat de Wilco (Jeff Tweedy inclòs), Ira i Georgia de Yo La Tengo, Mike Mills (R.E.M.), Norman Blake (Teenage Fanclub), Auer i Stringfellow (Posies), Alexis Taylor (Hot Chip), Sharon Van Etten, veteranes espases com Mitch Easter i Chris Stamey, Jody Stephens (únic supervivent dels Big Star originals)… Una estampa aclaparadora, vaja! Tots units per recrear amb respecte i passió una obra que adoren.

I què té aquest disc per despertar tal veneració? Doncs ho haureu de descobrir vosaltres mateixos. Jo només us puc dir que és un dels discos que més vegades he escoltat a la meva vida i em continuo emocionant cada cop que me’l punxo. Em fascina tot: la veu de Chilton, sempre a punt de trencar-se, la capacitat de transmetre des d’una estranya eufòria a una tristesa infinita, el so tan atrevit (arranjaments de cordes, saxofons que semblen xops d’alcohol, pianos a punt d’esclatar…), la seva captivadora intimitat, i, el més important, una col·lecció de cançons apassionants, gemmes com la seductora “Stroke It, Noel“, la sublim “Take Care“, la fugissera “You Can’t Have Me“, la desoladora “Kanga Roo” (que va versionar Jeff Buckley), la preciosa “Nightime“, la colpidora “Holocaust“… (uff, paro, que em comença a treballar el lacrimal).

 
El disc, tot i estar signat per Big Star, hauria d’atribuir-se al seu líder, el genial Alex Chilton, de manera que us parlaré una mica d’aquest músic excepcional, nascut a Memphis.

Al 1967, amb només setze anys (però increïble veu de vell soulman) va assaborir l’èxit amb The Box Tops i l’immortal The Letter. Però la fama no estava feta per a ell: en aquesta televisiva actuació de l’època (en playback, com veureu que volen deixar clar els membres de la banda) ja és patent la imatge de anti-rockstar que acompanyarà sempre Chilton:

Després de signar unes quantes perles més de deliciós soul-pop amb The Box Tops (mereix reivindicació el sòlid elapé Dimensions, de 1969), va gravar un grapat de cançons d’estils diversos que han anat apareixent de forma dispersa al llarg dels anys i, finalment, es va ajuntar amb el grup d’un altre cantant i músic excepcional, Chris Bell, per formar Big Star.

Els dos primers discos de Big Star, #1 Record (1972) i Radio City (1974), van prefigurar l’explosió power pop de finals dels setanta amb cançons incommensurables, com “Thirteen” o “September Gurls” (que també van sonar al concert d’homenatge de l’auditori).

Per aquests dos elapés, Big Star ja mereixen un lloc d’honor a la història del pop, però el millor s’estava cuinant al cap d’Alex Chilton… Al 1974 grava unes maquetes (publicades al 2009 a la monumental capsa Keep an Eye on the Sky, un festí pels fans) sol amb la guitarra o el piano. Després, amb l’ajuda del visionari productor Jim Dickinson i col·laboracions puntuals (com la del llegendari Steve Cropper, que toca la guitarra en una exquisida versió de “Femme Fatale” de The Velvet Underground), acaba per donar forma al disc.

 

Però la discogràfica no ho veu clar… i deixa el projecte en un calaix! Quatre anys després, algú decideix publicar el disc però sense fer-ne cap promoció (feia molt que la banda s’havia dissolt). A partir d’aquí començarà el culte cap a aquesta obra insòlita… i la desfilada d’edicions diferents: distints títols (Sister Lovers, The Third Album…), distintes portades, diferents seqüenciacions de les cançons i, fins i tot, temes que apareixen a unes edicions i a d’altres no…

En qualsevol cas, els temps ha jugat a favor seu, com ha passat amb altres discos avançats a la seva època, i ara el podeu trobar en qualsevol llista una mica seriosa dels millors discos de la història de la música pop (per exemple, la que va confeccionar la revista Rockdelux per celebrar el seu número 200).

I mentre el culte avançava, l’inquiet Alex Chilton estava per altres coses: mantenir una guadianesca carrera en solitari amb joies d’alçada com Like Flies on Sherbert (1980) i High Priest (1987), produïr gravacions tan excitants com els primers discos de The Cramps o el segon elapé de The Gories, o col·laborar amb ànimes afins com Alan Vega i Ben Vaughn (Cubist Blues, 1996).

A principis dels noranta, dos dels seus més gran fans (Jon Auer i Ken Stringfellow, de The Posies) van convèncer Chilton per ressuscitar Big Star. Amb ells i el fidel bateria i vocalista Jody Stephens, farà algunes gires recreant les velles cançons del grup i fins i tot un disc amb noves composicions (In Space, 2005). Amb aquesta formació el vam poder veure a Barcelona al 2006.

El 17 de març del 2010, la vigília d’una actuació, mor inesperadament a conseqüència d’un atac de cor i la notícia commociona la comunitat musical. Aquí el teniu en una de les seves últimes actuacions, amb vells amics de The Box Tops, fent una versió de la gran Dionne Warwick:

Si us submergiu en la discografia d’Alex Chilton descobrireu la seva admirable permeabilitat a l’hora d’afrontar qualsevol gènere (rock’n’roll, soul, country, pop, garatge, surf, blues, jazz…) i la seva mestria a l’hora d’apropiar-se de cançons alienes amb una naturalitat encisadora.

I ja que hem començat amb un homenatge, acabarem amb un altre: els fabulosos The Replacements pel seu disc de 1987 Pleased to Meet Me (produït pel mític Jim Dickinson) van escriure una cançó d’eloqüent títol, “Alex Chilton“: