Big Star. Third; Sister Lovers. London: Rykodisc, cop. 1992
Moment històric: Barcelona, divendres 1 de juny del 2012, prop de les onze de la nit, Auditori del Fòrum. Està a punt d’acabar el concert d’homenatge al tercer disc de Big Star programat al Primavera Sound i pugen a l’escenari per cantar plegats tots els involucrats. La reunió de talents és impressionant. No s’havia vist una cosa així des de l'”I Shall Be Released” de The Last Waltz. Allà dalt tenim, entre d’altres, la meitat de Wilco (Jeff Tweedy inclòs), Ira i Georgia de Yo La Tengo, Mike Mills (R.E.M.), Norman Blake (Teenage Fanclub), Auer i Stringfellow (Posies), Alexis Taylor (Hot Chip), Sharon Van Etten, veteranes espases com Mitch Easter i Chris Stamey, Jody Stephens (únic supervivent dels Big Star originals)… Una estampa aclaparadora, vaja! Tots units per recrear amb respecte i passió una obra que adoren.
I què té aquest disc per despertar tal veneració? Doncs ho haureu de descobrir vosaltres mateixos. Jo només us puc dir que és un dels discos que més vegades he escoltat a la meva vida i em continuo emocionant cada cop que me’l punxo. Em fascina tot: la veu de Chilton, sempre a punt de trencar-se, la capacitat de transmetre des d’una estranya eufòria a una tristesa infinita, el so tan atrevit (arranjaments de cordes, saxofons que semblen xops d’alcohol, pianos a punt d’esclatar…), la seva captivadora intimitat, i, el més important, una col·lecció de cançons apassionants, gemmes com la seductora “Stroke It, Noel“, la sublim “Take Care“, la fugissera “You Can’t Have Me“, la desoladora “Kanga Roo” (que va versionar Jeff Buckley), la preciosa “Nightime“, la colpidora “Holocaust“… (uff, paro, que em comença a treballar el lacrimal).
El disc, tot i estar signat per Big Star, hauria d’atribuir-se al seu líder, el genial Alex Chilton, de manera que us parlaré una mica d’aquest músic excepcional, nascut a Memphis.
Al 1967, amb només setze anys (però increïble veu de vell soulman) va assaborir l’èxit amb The Box Tops i l’immortal The Letter. Però la fama no estava feta per a ell: en aquesta televisiva actuació de l’època (en playback, com veureu que volen deixar clar els membres de la banda) ja és patent la imatge de anti-rockstar que acompanyarà sempre Chilton:
Després de signar unes quantes perles més de deliciós soul-pop amb The Box Tops (mereix reivindicació el sòlid elapé Dimensions, de 1969), va gravar un grapat de cançons d’estils diversos que han anat apareixent de forma dispersa al llarg dels anys i, finalment, es va ajuntar amb el grup d’un altre cantant i músic excepcional, Chris Bell, per formar Big Star.
Els dos primers discos de Big Star, #1 Record (1972) i Radio City (1974), van prefigurar l’explosió power pop de finals dels setanta amb cançons incommensurables, com “Thirteen” o “September Gurls” (que també van sonar al concert d’homenatge de l’auditori).
Per aquests dos elapés, Big Star ja mereixen un lloc d’honor a la història del pop, però el millor s’estava cuinant al cap d’Alex Chilton… Al 1974 grava unes maquetes (publicades al 2009 a la monumental capsa Keep an Eye on the Sky, un festí pels fans) sol amb la guitarra o el piano. Després, amb l’ajuda del visionari productor Jim Dickinson i col·laboracions puntuals (com la del llegendari Steve Cropper, que toca la guitarra en una exquisida versió de “Femme Fatale” de The Velvet Underground), acaba per donar forma al disc.

En qualsevol cas, els temps ha jugat a favor seu, com ha passat amb altres discos avançats a la seva època, i ara el podeu trobar en qualsevol llista una mica seriosa dels millors discos de la història de la música pop (per exemple, la que va confeccionar la revista Rockdelux per celebrar el seu número 200).
A principis dels noranta, dos dels seus més gran fans (Jon Auer i Ken Stringfellow, de The Posies) van convèncer Chilton per ressuscitar Big Star. Amb ells i el fidel bateria i vocalista Jody Stephens, farà algunes gires recreant les velles cançons del grup i fins i tot un disc amb noves composicions (In Space, 2005). Amb aquesta formació el vam poder veure a Barcelona al 2006.

El 17 de març del 2010, la vigília d’una actuació, mor inesperadament a conseqüència d’un atac de cor i la notícia commociona la comunitat musical. Aquí el teniu en una de les seves últimes actuacions, amb vells amics de The Box Tops, fent una versió de la gran Dionne Warwick:
Si us submergiu en la discografia d’Alex Chilton descobrireu la seva admirable permeabilitat a l’hora d’afrontar qualsevol gènere (rock’n’roll, soul, country, pop, garatge, surf, blues, jazz…) i la seva mestria a l’hora d’apropiar-se de cançons alienes amb una naturalitat encisadora.
I ja que hem començat amb un homenatge, acabarem amb un altre: els fabulosos The Replacements pel seu disc de 1987 Pleased to Meet Me (produït pel mític Jim Dickinson) van escriure una cançó d’eloqüent títol, “Alex Chilton“:
11 Comments
I ara una endevinalla: A veure qui pot trobar un vincle entre els protagonistes d’aquest post i l’anterior que havia publicat (sobre Marianne Faithfull), apart del Primavera Sound d’aquest any. Una pista: la connexió passa per Albacete.
Busco a St. Google: Faithful+Albacete+Chilton però res. Dóna’ns una pista 😉
Gràcies Arnold, per fer-me descobrir un altre artista que no coneixia. Bon descobriment per a un diumenge calorós, m’han agradat molt les seves cançons! Com que estic a punt de començar l’autobiografia de la Faithfull que recomanaves a l’altre post m’hi fixaré i a veure si resolc l’enigma que planteges
Per a això hi som, Jane: per descobrir-vos coses o refrescar-vos la memòria. M’alegra que t’hagi agradat el que has escoltat de Big Star. També que l’anterior entrada t’hagi empès a llegir la sucosa autobiografia de Marianne Faithfull. T’aviso, però, que no hi trobaràs cap pista al llibre per resoldre l’enigma. Haureu de fer surfejar les vostres ments…
Uff, no se trobar-hi la connexió … a part del Primavera Sound … quina intriga!
Un gran post per a un gran grup, Arnold! T’he de dir que el concert d’homenatge del Primavera va ser dels més emocionants que he vist a la meva vida. Per cert, la connexió amb Albacete em té ben intrigat…
Sí, va ser realment emocionant. Com pots imaginar, jo també vaig tenir la pell de gallina bona part del concert.
Respecte a la solució de l’enigma, us he de dir que (si les dades del catàleg no són errònies) la podeu trobar a les prestatgeries de cedés de tres biblioteques de Barcelona i una és Agustí Centelles (les altres són Jaume Fuster i Montbau)…
Connexió:
Grup d’Albacete -> Surfin’ Bichos.
Àlbum de versions de Surfin’ Bichos disponible a tres biblioteques de Barcelona -> Family Album I.
Aquest àlbum conté entre altres les cançons:
– El paso de las lágrimas (“As tears goes by” de Marianne Faithfull)
– Jesucristo (“Jesus Christ” de Big Star)
Molt bona l’endevinalla Arnold Layne. I molt bona publicació. Un plaer llegir-te.
Enhorabona, amic Desastre! Ja pots passar quan vulguis pel Vapor Vell a recollir el teu regal.
En efecte, al 1993, un any després de treure al mercat el seu disc més celebrat, “Hermanos Carnales”, el grup d’Albacete Surfin’ Bichos, liderats per un dels millors compositors que ha donat el rock en castellà, Fernando Alfaro, van decidir publicar un minielapé (amb el títol de “Family Album I”) amb versions en castellà (traduïdes per Alfaro) d’algunes de les seves cançons favorites. Juntament amb el “As Tears Go By” de la deessa Marianne i la nadalenca “Jesus Christ” del tercer disc de Big Star, trobem temes de Leonard Cohen, The Velvet Underground, Jimmy Cliff i Robyn Hitchcock.
En CD va aparéixer fa uns anys acompanyant un disc posterior dels Surfin’ Bichos, “El amigo de las tormentas” (amb un tema extra, de Hüsker Dü). És en aquest format com el podeu trobar en algunes biblioteques.
uau! havies de ser un expert per adivinar-ho! ni “Sant Google” ho sabia 😉
Va ser un concert molt maco! Acabant amb September gurls i tothom alçat i davant amb el Mike Mills cantant tot fent el paperina! fantàstic. crec que tothom va sortir amb un somriure a la cara.
CD preciós!