Burns, charles. Agujero negro
Barcelona: La Cúpula, 2008

Hi ha un adjectiu que pot semblar ofensiu però que a mi m’encanta aplicat a un còmic, i estic segur que si un còmic es mereix aquest qualificatiu, m’agradarà: malaltís. Tot art, i el còmic ho és encara que pugui semblar pedant referir-s’hi així, ha de remoure alguna cosa. La bellesa ens remou alguna cosa, però hi ha art que ens remou alguna cosa, ens la treu del cos, ens la trepitja i després ens la torna a posar a dins. No som els mateixos, alguna cosa ens ha passat, i suposo que una majoria benpensant desqualifica aquestes coses així, no els agrada que els facin patir, l’entreteniment no ha de ser això, ha de ser completament blanc i inofensiu, res de pensar, res de sentir fàstic. Li diuen malaltís, i a mi m’encanta.

Charles Burns és un autor malaltís, amb un estil perfectament definit aconsegueix que en poques pàgines ens preguntem “Què dimonis estem llegint?“, alhora que la història ja ens ha atrapat.

Som als setanta, una ciutat americana (suburbis de Seattle sembla), una estranya malaltia que converteix als joves en monstres, en pàries que han de viure amagats als boscos, o entre nosaltres si les seves deformitats es poden amagar sota la roba. Processos de transformació que semblen autèntiques metamorfosi, en una petita ciutat de les típiques amb les seves cafeteries i els seus instituts i els joves.

La malaltia es transmet per contacte o per via sexual, i això en un grup com els adolescents és com encendre un petard en un magatzem de pólvora. Totes les esperances que representa la joventut esgarrades per una malaltia inexplicable, incurable i que els converteix ens monstres, literalment. I sempre que en una societat hi ha diferències apareixen els odis. No, no és una lectura agradable, ja ho he avisat.

A la història la malaltia deixa al descobert coses que no ens agraden, capes de pell que salten però també capes de la societat, la por i la reacció a la malaltia. Potser és una interpretació un pèl agosarada però aquesta reacció d’apartar i aïllar els malalts recorda una mica els primers temps de la SIDA, quan era encara una malaltia terriblement desconeguda, la ignorància es transformava en por irracional.

En l’apartat gràfic Charles Burns és un artista amb domini tant de la narració com del blanc i negre, sempre sobri els seus dibuixos estan mesurats, ni una ratlla sobra i això no és fàcil, molts dibuixants “s’agraden” i recarreguen els dibuixos sense massa sentit no és el cas. En aquest còmic Burns ja juga amb l’element grotesc, com farà en altres obres seves, això i el seu personal estil de dibuix han esdevingut les seves marques de la casa. Però per obra malaltissa i angoixant Agujero negro, jo aviso que després no vull queixes.