HUGUES, John. El club de los cinco
Madrid: Universal, DL 2005
Potser en els últims anys el cinema no s’ha dedicat gaire a produir pel·lícules d’estudiants. Va ser durant els anys 80 i 90 que es van estrenar moltes pel·lícules sobre adolescents, ambientades en instituts i universitats i que explicaven històries sobre la seva vida quotidiana, aventures i relacions amoroses.
Durant aquella època es van estrenar tants films que avui dia podem considerar que existeix un gènere cinematogràfic amb identitat pròpia. El podríem denominar cinema d’estudiants o d’adolescents, en anglès High School Movies.
El club de los cinco o The Breakfast club és potser, la pel·lícula més destacada del gènere. La pel·lícula es centra en tres nois i dues noies que han de passar un dissabte castigats a la biblioteca del centre en què estudien. Cadascun d’ells representa a un estereotip diferenciat dels que es poden donar a qualsevol institut nord-americà. Trobem la noia popular i capriciosa, l’esportista, el setciències, la inadaptada i el cràpula. Cadascun d’ells està castigat per una raó diferent, però poc a poc s’aniran adonant que les seves diferències no són tantes i que tenen en comú més coses de les que creuen. Al final del dia s’hauran convertit en bons amics.
Denominada per la revista Entertainment Weekley com la millor de les 50 pel·lícules sobre estudiants, El club de los cinco ha esdevingut una pel·lícula de culte, i tot i que posteriorment el gènere ha donat alguna que altra pel·lícula interessant, cap d’elles ha arribat a tenir l’encant d’aquesta producció. Amb un argument senzill, el film destaca sobretot pels personatges. Uns personatges que retraten uns prototips aparentment simples i superficials, però que després de l’anàlisi una mica més profund es descobreixen com un conjunt d’adolescents amb les mateixes inquietuds i que es troben desencantats i desatesos pels seus progenitors. En definitiva, el que el director volia mostrar era el veritable problema social de carències afectives que patien les protagonistes de la seva pel·lícula.
Per últim, fer esment de la cançó de Simple Minds que tanca la pel·lícula. Només amb el seu títol, Don’t you (forget about me), resumia perfectament el missatge que el film volia transmetre.
Una pel·lícula que pels que als de la dècada dels 80-90 erem adolescents va ser tot un mite, tots ens identificàvem amb un o altre personatge, i el tema don’t you (forget about me) també se’ns va quedar a tots a la memòria, cada cop que la sento recordo la pel·lícula. Gràcies per recordar-me-la!
Sí, a mi també m’agrada força la pel·li i la banda sonora dels Simple Minds…tot un himne!
Una de les meves preferides. El que més m’agrada és aquest aire que té d’obra de teatre i com cada personatge es va obrint mica en mica a la resta. Llàstima que ja no facin pelis com aquesta!