Jelinek, Elfriede
La pianista
Barcelona: Columna: 2005
Jelinek, Elfriede
La pianista
Barcelona: Mondadori, 2005
Sens dubte un dels premis Nobel de literatura més polèmics dels darrers anys va ser l’atorgat a la novel·lista i dramaturga austríaca Elfriede Jelinek l’any 2004. La divisió entre defensors i detractors va ser total, sense mitges tintes. Per a alguns estem davant d’una de les escriptores més innovadores en llengua alemanya; per a d’altres, la seva literatura no mereix cap altre qualificatiu que l’escombraria o pornografia. Entre aquests últims hi havia fins i tot un dels membres de l’Acadèmia sueca, que va dimitir en desacord amb l’elecció. N’hi ha per a tant? Un dels seus llibres més accessibles i un bon punt de partida per conèixer el seu estil i el seu món narratiu és La pianista (Die Klavierspielerin), publicada originalment l’any 1983.
La novel·la se centra en la figura d’Erika Kahut que, educada en la fèrria disciplina germànica per esdevenir una pianista d’èxit, ha hagut de conformar-se amb la docència a un conservatori de Viena per poder guanyar-se la vida. Viu amb la seva peculiar mare, amb qui manté una relació d’amor-odi i de dependència emocional que ha mutilat la seva vida social i sentimental.
Com a professora es mostra freda, exigent i fins i tot sàdica en la relació amb els seus alumnes. Com a dona, ha anat refugiant-se en pràctiques de culpabilització que han anat desnaturalitzant la seva sexualitat: des del voyeurisme fins al masoquisme. La seva vida es trasbalsa totalment quan un dels seus joves alumnes, en Klemmer, s’enamora d’ella, però Erika és incapaç d’assumir els seus sentiments i només concep la relació des de la seva submissió emocional i física al noi, cosa que enterboleix la relació i la condueix irremissiblement cap a un final tràgic.
La novel·la reflecteix a la perfecció la ideologia feminista de la seva autora i denuncia com a la societat capitalista moderna, la sexualitat de les persones (i especialment de les dones) ha quedat pervertida per les dinàmiques consumistes, on la pornografia ha substituït els sentiments i les relacions personals queden desfigurades per la necessitat d’una part de dominar i sotmetre l’altra.
No és una lectura fàcil, i no només per la temàtica sinó també per l’estil literari de Jelinek, caracteritzat per l’ús de tècniques postmodernes com la polifonia, així com per l’ús d’un llenguatge dur i sense contemplacions, gairebé clínic en la seva fredor i cruesa, però que no renuncia al lirisme. El que és innegable es que qui s’endinsa en aquesta obra i arriba fins al final queda necessàriament afectat per la història d’Erika, una dona tan aparentment forta per fora com fràgil per dins.
El meu primer contacte amb aquesta història va ser a través de la pel·lícula de Michael Haneke, compatriota de Jelinek i amb qui comparteix la mirada incisiva sobre els aspectes més foscos del present i el passat seu país. Es tracta d’una adaptació totalment fidel a la brutalitat de l’original (una escena va provocar fins i tot desmais als cinemes), amb unes interpretacions magnífiques, molt especialment la d’Isabelle Huppert com a protagonista. Aquest és el tràiler:
4 Comments
Sempre havia volgut veure aquesta pel·lícula però no sé perquè mai m’he decidit, potser pel què havia sentit … però després de llegir el teu post crec que aquest Nadal caurà. Felicitats pel comentari!
Aquesta escriptora ho és i amb majúscules. El seu univers és tan original i únic, i la seva manera de composar-lo tan especial que mai deixarà indiferent a qui la llegeixi. I aquest no deixar indiferent ja és un grau. La seva visió de la societat, del paper de cada un de nosaltres dins d’aquesta societat, la qüestió de gènere i d’altres la fan una intel·ligent i perspicaç observadora. Utilitza el llenguatge des d’un coneixement profund de la llengua, la sap modelar y usar per a edificar unes novel·les contundents, sense concessions, sense amabilitats de cap tipus. Com a lector o lectora t’ho has de treballar perquè no és una escritura ni fàcil ni lleugera. Jelinek és una gran escriptora i una intel·lectual.
La pel·lícula, també espectacular. Tremenda i fascinant.
Gràcies per parlar de l’Elfriede Jelinek, s’ho mereix sobradament, de debó!
Sens dubte hauré llegir per poder fer-me una opinió pròpia.
Jo penso que hi ha diversos lliuraments de Premis Nobel que anteriorment han estat polèmiques, però ho han estat encara més per aquells casos en què escriptors de renom mai van ser premiats ni postulats.
Començaré amb la pelicul.la i acabaré amb el llibre. Gràcies per la recomanació.