Sánchez Piñol, Albert. La pell freda
Barcelona: La Campana, 2007
El passat Sant Jordi tots vam sentir a parlar de l’escriptor l’Albert Sánchez Piñol, primer, per ser el pregoner de la lectura de la ciutat de Barcelona, i segon, perquè la seva última novel·la, Victus, va ser el llibre més venut.
Si no heu llegit encara res d’aquest autor, i les 608 pàgines de Victus us imposen cert respecte, us recomano La pell freda, una novel·la de gènere fantàstic amb la qual aquest autor va rebre el reconeixement mundial com a escriptor l’any 2002, una novel·la d’acció i aventures, però també de reflexió sobre la por.
Una obra amb 32 edicions en català, drets de traducció en 37 llengües i rumors d’una pel·lícula que, us puc assegurar, com a mínim, us sorprendrà la història.
La història es situa en una minúscula illa, suposadament deserta, on un antic activista republicà irlandès, en Kollege, desembarca per a recollir dades meteorològiques durant un any. Allí troba un altre home, Batís Coffó, un oficial de senyals aparentment boig, que viu en un far. Però el principal perill són unes bèsties aquàtiques, els granotots, que apareixen al vespre i marxen amb els primers raigs de sol.
Es tanquen al far per poder resistir els atacs dels granotots, i allí descobreix que Coffó té una femella de granotot domesticada, Aneris, que és la seva amant, poc a poc va coneixent a Aneris i els comença a veure diferent.
Aquí teniu una aproximació gràfica al primer capítol:
No us explico res més per mantenir la intriga, només una cosa… en realitat a l’illa mai hi ha hagut un oficial de senyals. ah! i dues curiositats: el nom de “Aneris”, al revés es “Sirena” i el nom de l’espècie dels granotots, “Citauca”, al revés és “Aquàtic”.
La novel·la està escrita en primera persona, i juntament amb la història, el protagonista ens va explicant els seus sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança. Precisament la por és, com el mateix autor indica, el principal protagonista de la història.
No sabria ben bé com catalogar aquesta novel·la, ciència ficció? aventura? filosofia? … potser una mica de tot. L’obra té un començament que enganxa i la seva acció no disminueix a mesura que et vas endinsant en la història, a la vegada que et fa reflexionar sobre les emocions i, sobretot, la por.
M’agrada la crítica que l’escriptor Ponç Puigdevall va fer a Lletra:
“Més enllà de la voluntat d’aprofitar el que ofereix la tradició, més enllà del gust de poder rellegir des d’una òptica actual dos arguments de sempre, La pell freda és una novel·la que basa el seu poder de persuasió en la força descriptiva i en el plaer de narrar aventures: no costa gaire imaginar-se la bona estona que l’autor devia passar quan s’inventava la fesomia dels monstres que assetgen el protagonista, o quan creava les relacions demencials entre els dos habitants de l’illa. No costa gaire imaginar-s’ho perquè el lector també n’obté un goig semblant, el goig de llegir una novel·la ben construïda, ben escrita i ben narrada, i que aconsegueix retornar la il·lusió de l’aventura.”
Aquí teniu la conversa d’Albert Sánchez Piñol amb Màrius Serra, al programa Alexandria de l’any 2004, sobre La pell freda:
Després de La Pell Freda vaig devorar Pandora al Congo, la següent obra que va escriure, i també us la recomano molt!
8 Comments
Estic molt d’acord amb la Creta en el seu comentari.
Només volia afegir que l’autor és antropòleg i africanista. Val la pena llegir aquesta fantàstica novel·la tenint com a referència les situacions que s’han viscut i es viuen quan els occidentals van a l’Àfrica.
I afegeixo un altre titol molt recomanable del mateix autor, tot i no ser novel·la, i que es pot trobar a les biblioteques:
Pallassos i monstres : la història tragicòmica de 8 dictadors africans
A banda de pallassos i monstres també recomano Pandora al Congo que us podeu endur en préstec a les Biblioteques de Barcelona
Pandora al Congo també està molt i molt bé!
Una novel·la que em va enganxar. Ens vam devorar mútuament, vaja! I avui, entre el post de la Creta Kanoo i el comentari de la Marta, encara li he trobat quelcom més.
De moment, és l’única novel·la que he llegit d’Albert Sánchez Piñol. És molt entretinguda perquè hi ha aventura, intriga i por. Però és una por cap a allò desconegut. Cap a l’altre. És molt interessant el canvi de percepció que fa el protagonista i cap on va la novel·la. Vos la recomano.
Vaig descobrir aquest magnífic autor amb La Pell Freda, una novel·la que veu molt de la tradició del conte gòtic, des de Poe fins a Lovecraft. La seva força radica en l’atmosfera de por, horror i angoixa que aconsegueix transmetre. Pandora al Congo és una segona part, més llarga i no tan aconseguida; dóna la sensació que l’autor ha volgut repetir els elements que li han donat èxit a la primera novel·la, però afegint-hi una pàtina d’aventures vuitcentista tipus Jules Verne, sense arribar a un resultat del tot rodó. De totes formes també és de lectura recomanable.
Molt bona la comparació amb en Jules Verne, tens tot la raó! no ho havia pensat mai
Més be penso que la por paralitza el mon, el desenvolupmanet normal de la vida. Però m’ha intrigat el comentari de la Marta. Miraré de llegir aquest llibre.