Miró, Ivan
La revolta que viurem
Manresa: Tigre de Paper, 2015
N Mir

L’Ivan Miró s’estrena en la literatura amb la novel·la La revolta que viurem, retrat d’una ciutat en continua transformació, relat d’una ciutat en continua desaparició, reflexió d’una ciutat en continua pugna per a posicionar el seu model en el top del mercat internacional de les ciutats turístiques.

Amb la ciutat de Barcelona de fons, la Barcelona burgesa que intenta fer desaparèixer els barris populars a cop de reforma urbanística, escenari de la deriva dels i les protagonistes, l’autor fa un retrat des de la mirada activa d’una generació que lluita per a trobar el seu lloc a la ciutat.
 

Formo part, silenciosament, d’aquella força tel·lúrica que sobreviu rabiosa i cíclica d’entre les onades d’opressió que ens han volgut esclafar

No es tracta tant de donar amb un espai físic concret, sinó de la recerca de la cartografia dissident que els permeti fer front a una ciutat bolcada cap a la mercantilització global de l’existència, de l’agressiu acorralament del capital a les persones.

El relat emocional dels personatges ens va embolicant en una teranyina de pensaments i vivències. De vegades embolcallant-nos com un nounat, en la il·lusió i l’esplendor de la vida, de l’amor, de la força de la gent. De vegades amortallant-nos com un cadàver, en l’ombrívola i tètrica desesperació i la digna rancúnia dels vençuts.

I mentre en el relat les biografies cauen atrapades a la teranyina de la ciutat fins a unir-les, barrejar-les en un únic farcell, de vivències, sentiments, emocions i somnis; amb un llenguatge a voltes poètic, es despulla cada personatge en la recerca del fil que uneix diverses generacions de pensament crític, de lluita col·lectiva, de creació comunitària, de fracassos i derrotes.

Aquesta mena de crònica sentimental de la generació que ara cavalca la quarantena, criada en certa bonança econòmica i que accedí a estudis universitaris, homenatja l’esforç militant que ha mantingut viu l’esperit de revolta a Barcelona, pressent a les okupacions del Cinema Princesa a la HAMSA, a les vagues generals, a les lluites dels sense papers, a les manis contra la guerra, al Forat de la Vergonya, a l’assalt amb pasteres del Fòrum de les Cultures, a la pressa indignada de les places…

I els riscos de la militància, l’activisme, l’amistat i la vida en comunitat, l’aprenentatge i l’experimentació, les esperances i decepcions, les afinitats compartides, la transformació social, el pes de l’existència…

Al seu temps, el llibre també homenatja la generació anterior, la que arrossegà l’estigma dels vençuts i cresqué en les dificultats de la postguerra, la generació que fugint de la misèria i la humiliació arribà del poble a la ciutat, del camp a la fàbrica, que lluità per les llibertats i que va rebre el clatellot de la derrota de la transició i l’amnèsia democràtica.
 

Quan l’economia de mercat ha esberlat les relacions comunitàries, quan l’Estat ha monopolitzat l’acció col·lectiva, és hora que milers d’individus atomitzats s’esgargamellin reclamant civisme

El llibre és un farcell d’exilis biogràfics, exilis físics, emocionals i polítics. Exilis d’una realitat en continua transformació, d’unes experiències que tot i deixar un rastre desapareixen, la metàfora de la fractura constant d’una ciutat camaleònica que s’escapa i desapareix.

També és un manifest, un mapa que ens mostra els orígens, el llegat i el trajecte d’una generació militant. Uns recorreguts comuns que, encara que cadascú els hagi de caminar des de la seva pròpia experiència, constitueixen una font de coneixement pràctic que no es pot menysprear, perquè a més d’oferir-nos un relat dissident del qual beure, també serveix de refugi per a reconfortar-se dels embats furibunds del capitalisme.
 

I mentrestant la ciutat transformant-se, vertiginosament, tots esquitxats per les noves baves metropolitanes. Es calmen els cicles, les aigües tornen al seu lloc, les passions es temperen, passen els temps eixelebrats que, fes-me cas, hauran de tornar en uns dies menys llunyans del que imagines

Si hi ha quelcom que hem trobat a faltar, tot i la referència banlieue d’una de les protagonistes, és un punt de perifèria, la crosta de la ciutat, un rastre de barraca, un aire xarnego, un tuf d’escombraries cremades al descampat, entre ampolles trencades i el suc de les bateries dels cotxes desballestats.

Ens hauria agradat trobar entre les imatges poètiques que va destil·lant el llibre, una petita descripció d’aquesta marmita on es barregen les diferents andanades migrants que s’empassa la ciutat i que reciclen la gana de les anteriors generacions en la pobresa de les actuals. La misèria que s’acumula sota la pell i es transmet de generació en generació.
 

 
A destacar el pròleg de David Caño. La seva descripció de la Marca Barcelona i la relació íntima amb el desenvolupament cultural a la ciutat, els rastres que la subversió dissident ha anat deixant en el seu esdevenir intermitent però constant. I el colofó de David Fernández, amb un epíleg que brolla des de l’estómac i el cor.

En fi, us recomanem ferventment aquesta primera obra literària de l’Ivan Miró. Literària, però trufada d’experiències i reflexions que intenten crear un relat propi de la dissidència a la ciutat.
 

 

També podeu llegir l’article a EnMoviments, el butlletí de la Biblioteca Trinitat Vella-José Barbero