Recordes la teva primera lectura? Quina va ser i per què creus que et va marcar?

La meva primera lectura conscient —allò era una novel·la, i m’estava explicant una història— va ser El diablillo que vino en la lluvia, d’Angela Sommer Bodenburg. El meu record és el d’haver desaparegut dins el llibre mentre llegia, per primera vegada a la meva vida. Mai abans m’havia passat una cosa així. Recordo amb exactitud la portada de la meva edició d’El Círculo de Lectores per això. Perquè em semblava màgia. Una cosa tan aparentment innòcua com el dibuix de portada, de sobte se t’emportava a un altre lloc. No va ser una lectura buscada, va ser una lectura amb la qual em vaig trobar, perquè era un dels pocs llibres del catàleg d’El Círculo de Lectores en aquell moment per a nens. Crec que el vaig triar pel color verd de la portada. L’olor quan va arribar em va semblar fascinant. L’objecte en si era fascinant. No havia tingut mai un llibre abans.

L’has tornat a llegir? Què li has trobat, un cop passat el temps?

No l’he tornat a llegir, però conservo l’exemplar. M’imagino que tenia vuit anys quan el vaig llegir. Em va obrir les portes de l’obra de Sommer Bodenburg sense adonar-me’n. El que vaig fer quan va arribar el següent catàleg va ser buscar un altre llibre de la mateixa autora. Sospitava que havia de ser de l’estil. No sé com ho sospitava. No tenia cap tipus de cultura pel que fa a què era exactament un llibre. Però llavors em vaig topar amb El pequeño vampiro, i en vaig llegir alguns de la saga, que m’anaven com anell al dit. Anton, el protagonista, era un fill únic que es quedava sol sovint i tenia un amic vampir que el venia a visitar cada dissabte a la nit. Recordo buscar la paraula ampit al diccionari perquè no sabia el que era. Rüdiger sempre s’apostava allà, i Anton obria la finestra i el deixava entrar. Era una mica el meu somni. Tenir un amic així, amb el qual viure aventures. Encara que crec que el que de veritat em va impactar va ser llegir, als 12 anys, el diari d’Ana Frank. Hi vaig arribar per una edició de butxaca que vaig trobar en un supermercat, i li vaig fer una promesa al diari, i a Ana Frank. Jo m’anava a convertir en periodista i després en escriptora, com hauria volgut ser ella, perquè la història em va arribar dins d’una manera que mai vaig sospitar que podia arribar-me alguna cosa. Va ser com trobar una ànima bessona que escrivia increïblement. No cal dir que escric diaris des de llavors. I no, no l’he tornat a llegir una altra vegada, tot i que n’he llegit extractes, i vaig visitar “l’amagatall” a Amsterdam.

Es llegia a casa teva? Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

No es llegia a casa meva. Res de res. Hi havia alguns llibres, suposadament de la meva mare, en edicions horribles, amb lletra diminuta. Recordo que vaig llegir Pregúntale a Alicia, que era un llibre vuitanter, un diari d’una noia jonqui, i que vaig començar Madame Bovary, que podria dir-se que és l’únic exemplar que està a la meva biblioteca ara mateix i que estava a casa dels meus pares abans que jo arribés. Però no era de la meva mare. Era d’un dels meus oncles, que vivia a casa meva per aquella època, i llegia sobretot novel·les de l’oest, i novel·la policíaca, però també tenia un exemplar de Madame Bovary.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

Rodrigo Fresán em va regalar una primera edició americana de Matadero Cinco, de Kurt Vonnegut, el seu llibre preferit, i també un dels meus, que em va signar, perquè és un objecte valuosíssim, i crec que encara és més valuós amb la signatura de Fresán, que és un gran regalador de llibres. Sempre m’està regalant llibres que em poden obrir camí, perquè som el mateix tipus de lector. Un llibre important que em va regalar el meu marit, Jordi, fa anys, va ser La pesca de trucha en Norteamérica, de Richard Brautigan, en una edició mexicana introbable. Ara aquest llibre està publicat per Blackie Books i és accessible, però llavors era com una espècie d’unicorn. A més té la portada original, que és la foto de la qual es riu dins el llibre. El considero una joia.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

Los vivos y los muertos, de Joy Williams. Sempre estic regalant Los vivos y los muertos, de Joy Williams, o els contes escollits de Joy Williams, perquè crec que Joy Williams és d’un altre planeta, i vull que tothom la llegeixi. No hi ha un lector curiós al qual no pugui fascinar. Crec que Los vivos y los muertos té tot el que m’agrada en un llibre. I els seus contes també. És quelcom alhora absurd, salvatge, bellíssim, estrany, fins a cert punt, filosòfic, en un sentit aclaparador, i retorçadament artístic.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

Molts. Ara mateix uns 17. Soc una lectora voraç, i malaltissa. Per exemple, sempre estic llegint un llibre de Terry Pratchett (que ara és Imágenes en acción), i un de Don DeLillo (que ara és La estrella de Ratner), i alhora estic llegint La llamada, de Leila Guerriero, i Los últimos días de Roger Federer, de Geoff Dyer, i la primera novel·la de Jack Kerouac, La ciudad pequeña, la gran ciudad, i un assaig sobre art anomenat El tiburón de 12 millones de dólares, de Don Thompson, i Helter Skelter, de Vincent Bugliosi, Tombuctú, de Paul Auster , i podria seguir —Tierra, de David Vann, El dedo en la boca, de Fleur Jaeggy…—.

Quin llibre tens a la tauleta de feina?

Sempre, un, qualsevol, de T. C. Boyle, i un, qualsevol, de Thomas Pynchon. Perquè el primer sempre em dona el to del que vull escriure, i el segon em dona la classe de frases que necessito. Quan em bloquejo, obro qualsevol dels dos, i em desbloquejo a l’instant. Fa temps tenia també qualsevol dels toms de relats de Philip K. Dick perquè Dick sempre em dona rapidesa mental i d’escena, i noms al·lucinants. Però em temo que ja he esgotat tots els seus noms al·lucinants. Així que sempre tinc alguns llibres més, qualssevol, per si necessito un nom. Funciona sempre així. L’obro a l’atzar, i em quedo amb el que trobi, per a nom, o cognom, o middle name.

Tres llibres que hagis llegit, durant el procés de creació d’un projecte, i que expliquin el que fas…

El balneario de Battle Creek, de T. C. Boyle, La hija de Robert Poste, de Stella Gibbons i Breaking and Entering, de Joy Williams —que no està traduït encara a l’espanyol—. Els vaig llegir mentre escrivia La señora Potter i sé exactament què va aportar cadascun d’ells. Encara que a La señora Potter és fonamental també una lectura d’adolescència: La tienda, de Stephen King. De fet, les cites amb les quals obro les meves novel·les sempre pertanyen a llibres que m’han obert camí en aquesta novel·la en concret. Són pistes.

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb el que fas o que no coincideix amb com tu veus el món i que, no obstant això, no has pogut deixar de llegir.

Richard Ford. És tan potent el que ha fet Richard Ford al meu cap, que crec que soc una altra perquè l’he llegit. És curiós. La primera vegada que el vaig llegir, per entrevistar-lo, fa un milió d’anys —potser 16, o 17—, li vaig dir que el seu llibre em semblava depriment. I em va escriure una dedicatòria preciosa. “Per a Laura, que ha de tornar a llegir aquest llibre quan en compleixi 40 i descobrirà l’optimista que és en realitat”. Ho vaig fer. Li vaig fer cas. I em vaig tornar addicta a Frank Bascombe, i a la visió del món de Richard Ford. Em vaig tornar, en part, com ell. O sempre ho havia estat en realitat. Feliç, malgrat tot. Ara mateix és l’autor que més he rellegit, i crec que m’ha ensenyat a ser adulta.

Un autor o autora per “pensar a les palpentes”.

No sé si entenc bé això de “pensar a les palpentes”. Del qual no em fiï del tot? Crec que Virginia Woolf i Ernest Hemingway. Van ser dos genis, però dos genis que, com diria Joan Didion, estaven tractant de forçar el lector a compartir la seva visió del món, i, encara que gaudeixo moltíssim de tots dos —són dos grandíssims estilistes, ella té molt més sentit de l’humor que ell, i això m’encanta—, no acabo de fiar-me del que exactament van ser —l’exacte tipus de persona monstruosa que s’intueix—.