Al 1989 va haver-hi una pel·lícula que, com a fenomen de culte, es va allotjar en les memòries de tots aquells que van lloar la seva estètica, les seves virtuts i la seva aposta pel romanticisme cultural que naixia de la poesia.

Robin Williams va interpretar a l’entranyable i idealista professor John Keating a la pel·lícula El Club de los Poetas Muertos, la qual va suposar una aposta segura per a encarnar a un personatge que, ja de per si era carismàtic, va ser capaç de fer calar en les ments dels seus estudiants les premisses clàssiques de l’amor, la joventut, la necessitat de la rebel·lia, la poesia, la filosofia i la importància de l’aquí i de l’ara en el seu mític carpe diem.

El Club dels Poetes Morts es va fer un lloc entre el corrent popular dels noranta portant de tornada aquells valors que, igual que en l’obra portada al cinema, eren qualificats com idealitzats i classistes, però igualment ineludibles per a un pensament lliure i una visió embellida de la vida en una societat cada vegada més exigent i construïda al voltant d’un model capitalista.

El que va quedar com una obra de culte, va ressorgir amb més força durant l’any 2015, quan un moviment estètic i social va començar a estendre’s entre la joventut i en les xarxes socials com a brou de cultiu. Primer en plataformes com Tumblr i més tard arribant al seu màxim exponent durant l’emergència sanitària mundial de la covid-19 entre les persones usuàries de TikTok.

Aquest moviment va rebre el nom de Dark Academia, una subcultura caracteritzada per traslladar; des del passat fins al present, una estètica i moviment cultural que advoca per l’escriptura, la lectura i l’aprenentatge com a màximes premisses.

El Dark Academia va ser la resposta a una vida acadèmica que es va veure paralitzada per la magnitud de la pandèmia. En un moment on les aules i el seu aprenentatge van quedar relegades a un monitor i a lliçons impartides en línia, aquest moviment es va postular com un estil de vida desitjat idealitzant, com ja va dir Jorge Manrique, que qualsevol temps passat va ser millor. Aquest moviment va ser vist com la reacció, desil·lusionada, a un model educatiu empobrit i devaluat.

El que en un moment va començar com una estètica on imperaven els tons sépies, les blazers de tweed, el retorn de les colzeres, el fullatge de la tardor i les plomes de tinta negra, es va acabar convertint en un focus de cultura on s’advocava per l’aprenentatge com un mitjà per a explorar i viatjar a altres mons en contraposició a una realitat regida per la restricció i la quarantena. Es va apostar per llegir als clàssics, per internar-se en les filosofies que donaven suport a l’autoreflexió i la intensitat de les emocions i en el desenvolupament de les habilitats acadèmiques i artístiques.

I, com no podia ser menys, la literatura es va fer un lloc propi en aquesta subcultura. En el Dark Academia sobresurten obres caracteritzades per allunyar-se del món contemporani, amb entorns nostàlgics i acadèmics – sovint de caràcter britànic –, on brillen amb llum pròpia l’art, els abastos del coneixement i l’ambició humana. Entre les novel·les que abasten aquestes temàtiques es troben títols actuals que, aprofitant-se d’aquesta aura nostàlgica, contagien la lectura d’obres clàssiques.

L’obra que emmarca aquesta composició i per la qual aquest gènere va despuntar es tracta de El secreto, de Donna Tartt. Considerada la lectura model del Dark Academia, seguim els passos de Richard Papen, un estudiant d’origen californià que és admès en un college de Nova Anglaterra i que passa a formar part d’un selecte grup d’alumnes de literatura clàssica. El que al principi comença com una oportunitat per a brillar com un més dels estudiants més admirats i envejats del campus, acaba per endinsar al protagonista i al seu grup d’amics en una voràgine psicològica de traïcions, degradació i manipulació en la qual es demostra el fàcil que és matar sense penediments i el complicat que resulta viure sense mentides.

En segon lloc, es troba Todos somos villanos, de M. L. Rio. Aquí la trama destaca per l’omnipresència de l’obra de Shakespeare on un grup d’estudiants, aquesta vegada d’art dramàtic, interpreta el mateix paper tant en l’escenari com fora d’ell. A poc a poc, les tragèdies de l’autor anglès transcendiran més enllà de l’escenari fins al punt en el qual els joves no es distingiran a si mateixos dels seus rols teatrals amb fatals conseqüències.

Entre el gènere també destaca Maurice, de E. M. Forster; un romanç a foc lent entre dos joves on els seus diàlegs sobre filosofia, música i passions roben completament l’atenció. La intimitat que s’anirà gestant entre tots dos nois  marcarà l’evolució de Maurice; el protagonista, des de la seva infantesa fins a la seva joventut, on es replantejarà les seves pors i els seus desitjos en una societat en la qual tots dos són delicte.

Babel o La necesidad de la violencia, de R. F. Kuang, tracta sobre el coneixement del llenguatge i com la manipulació del mateix comporta distorsionar la història a favor dels conqueridors mentre es desfavoreix i maleeix als vençuts. Robin, un jove d’origen cantonès i sense família, és reclutat pel Reial Institut de Traducció d’Oxford, també conegut com Babel. Allà serà part de les conseqüències del colonialisme anglès com a traductor de l’imperi, veient-se submergit en la lluita de classes i de la resistència colonial. Aquesta obra té la peculiaritat de narrar una història en clau de fantasia que, a més d’atrapar al lector, també resulta instructiva.

Finalitzant aquesta llista es troba Piranesi, de Susanna Clarke, una novel·la que rep el seu nom de Giovanni Battista Piranesi, arquitecte conegut pels seus gravats sobre construccions d’estil neoclàssic reals i imaginaris, on abunden escales d’altures impossibles i galeries que no condueixen enlloc. Construït sota un món oníric, aquesta novel·la relata lahistòria d’un home que viu en una casa erigida enmig de l’oceà. Aquesta edificació té la particularitat de posseir diversos salons i passadissos interminables, entre els quals estroben estàtues i marees que pugen i baixen inundant els pisos posteriors i núvols que habiten a les plantes superiors. El protagonista viu en aquest inusual habitatge en la més completa solitud, excepte per la presència d’un altre ser anomenat l’Altre. Aquesta convivència, així com el seu laberíntic estatge, teixeixen al llarg de la novel·la un misteri que s’anirà intensificant fins a culminar en un final on la indiferència és un impossible.

Altres títols importants del Dark Academia són, per exemple, Las doncellas d’Alex Michaelides, La novena casa de Leigh Bardugo, Una lectura mortal de Naomi Novik, Una lección de tinta y venganza de Victoria Lee o Los seis de Atlas de Olivie Blake.

La glorificació d’aquest aire nostàlgic i romàntic per temps passats han acrescut la lectura de clàssics que ja aprofundien en la naturalesa humana i que tractaven debats intel·lectuals i morals, com són: Frankenstein de Mary Shelley, El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Cumbres borrascosas d’Emily Brontë o Demian, d’Hermann Hesse.

El Dark Academia, fins i tot tractant-se d’un moviment estètic i cultural contemporani, ens dóna l’oportunitat de donar un cop d’ull al passat i de recordar, amb convicció, que els clàssics mai moren.