Amb una sòlida formació musical, la belga Melanie de de Biasio és una referència de l’escena jazzística del seu país. Flautista i vocalista, amb una veu bella i molt, molt expressiva (no puc evitar que escoltar-la em faci pensar en Billie Holiday i en Madeleine Peyroux), de de Biasio compta ja amb una respectable carrera com a intèrpret i concertista. Però el seu nou àlbum, Lilies, té al meu entendre més aviat poc a veure amb el jazz. Afortunadament, perquè Lilies és un petit gran disc.
De Biasio, Melanie
Lilies
Molenbeek : Le Label ; PIAS, p. 2017
De fet, Lilies està molt més a prop del minimalisme electrònic que del jazz: la majoria de temes funcionen com una mena d’atmosfera emocional, un (perdó pel tòpic) paisatge sonor sobre el qual l’evocativa veu de de Biasio flota explicant les seves històries. El jazz hi és també, i sobretot el blues, però molt més en esperit que en presència efectiva.
Lilies és producte d’un procés de creació “fes-ho-tu-mateix”. En una ressenya de l’àlbum en Bowers & Wilkins se citen unes paraules de de Biasio al respecte:
Només volia amagar-me a la meva cova amb el meu Pro-Tools, el meu ordinador i el meu micròfon barat Shure SM-58. Podria haver anat a un gran estudi, fer una gran producció – però no volia res d’això. Volia tornar a la llavor de la creativitat, els materials més simples. Estava en aquella habitació on no hi havia llum, ni nit ni dia en absolut, ni calor. Però em sentia lliure. Estava feliç de tenir aquest sentiment: no necessito més, tinc aquí tot el que necessito.
Aquesta habitació és l’estudi de Pascal Paulus, co-productor de Lilies. Val a dir que Paulus apareix en la majoria dels crèdits de les cançons com coautor i / o intèrpret.
L’aposta per la simplicitat creativa, per l’intimisme, sens dubte ha tingut el seu reflex en les composicions de Lilies. Per a mi la més destacable d’elles és el tall que obre el disc, la magníficament malenconiosa Your freedom is the end of me. La veu de de Biasio és un lament contingut gairebé de blues, que com un murmuri es va desplegant sobre l’estàtica harmonia:
Lilies, el tema que dóna nom a l’àlbum, és el més jazzístic del mateix: una composició de piano sol, amb una harmonia fosca de jazz noir que li va molt bé a la veu continguda de de Biasio. També molt jazzística és la versió del clàssic Afro Blue, tot i que el fet que la música sigui un sampler (és a dir, una simulació digital) situa el tema més en l’electrònica que en el jazz pròpiament.
L’àlbum guarda més moments brillants com Sitting in the stairwell, un tema només vocal amb l’únic acompanyament d’uns espetecs de dit, una cançó que recorda als cants de gospel o al blues primitiu, un escenari ideal perquè la dicció de de Biasio t’arribi fins a la medul·la.
També menció especial per Gold junkies, la cançó més moguda de l’àlbum en la que l’harmonia estàtica sumada a la veu de de Biasio crea una atmosfera hipnòtica:
Un altre punt fort de Lilies és la seva durada: tot just 38 minuts que et deixen emocionat, i amb ganes de més. Així que caldrà seguir de prop a Melanie de Biasio per a gaudir del pròxim capítol de la seva aventura musical. Si és tan sorprenent i bell com Lilies, segur que serà un encert.
