Lorenzo, Santiago

Los Asquerosos

Barcelona: Blackie Books, 2018

Gairebé com preveient l’esperit que recorreria el planeta poc després, Santiago Lorenzo publica l’any 2018 Los Asquerosos, una novel·la sobre el retir material i espiritual d’un home que abandona la ciutat per amagar-se en un petit poble de l’Espanya buidada. Un relat que sembla anticipar el redescobriment del medi rural que els urbanites experimentarem quan la pandèmia ens tanqui a tots a les ciutats. Aleshores moltes ànimes sensibles van valorar la possibilitat de traslladar la seva existència al camp i es parlava d’un renaixement social i demogràfic del mateix.

Avui aquest suposat renaixement llangueix. La majoria hem tornat a les nostres tibants dinàmiques urbanes i el camp continua patint els problemes de sempre, vinculats a la despoblació i l’abandó dels seus habitants davant les forces que dominen el món (un fet brillantment narrat per Sergio del Molino en l’assaig La España Vacía). Els pocs que viuen en les vastes àrees semi-buides de l’interior peninsular veuen com si fa quatre dies els grups d’inversió internacionals monopolitzaven les explotacions agrícoles i ramaderes, avui el monte s’omple de molins sense que la ciutadania participi de les principals decisions o beneficis de la transició ecològica. La majoria seguim tancats en el petit espai que queda entre la pantalla i el sofà i abandonem les grans extensions obertes del territori en mans de qui només veu en elles benefici i mai vida.

Situat en l’interludi entre la ciutat i el camp, Los Asquerosos és una novel·la majestuosa i senzilla sobre el desfàs que existeix entre qui viu amb poc i qui viu amb molt; sobre la distància inassumible entre l’excés i el defecte.

La trama està muntada sobre una estructura d’oposició entre Manuel que, fugit i amagat en un poble mig abandonat, va adoptant un estil de vida gairebé ermità, i “els fastigosos”, una família de la ciutat que adquireix l’única casa al poble amb comoditats modernes per passar els caps de setmana i potser fer negoci. Ells representen l’horror que Manuel ha deixat enrere i que ara li persegueix.

Aquesta divisió es fonamenta en una anàlisi materialista dels mitjans de producció, centrada en l’accés a forces productives pre o post industrials. Si la vida de Manuel imita la pròpia d’una economia de subsistència –detallant cadascun dels passos que duu a terme per a organitzar la satisfacció de les necessitats bàsiques- la descripció de les seves nèmesis passa per una crítica feroç al consum i malbaratament de qui disposa de les energies “inesgotables” de la producció industrial capitalista (electricitat, aigua corrent, petroli i gas, televisió, internet, xarxes socials, etc.).

Aleshores aquesta oposició materialista es veu duplicada i traslladada a l’esperit humà en una altra, entre qui no percep l’impacte que genera en el món (els fastigosos) i qui, a cada pas que dona, visualitza la seva petjada (Manuel). Relat ideal per a temps de transició ecològica, observem com Manuel és conscient de cada caloria energètica al seu abast, mentre que els seus veïns malbaraten sense preocupar-se ni adonar-se del rastre “pudent” que van deixant.

Observem com, si Manuel gaudeix d’una existència singular, fuit d’haver adquirit un estat de consciencia i un control en detall sobre els processos que satisfan les seves necessitàs –incloent l’estalvi, la carència i la contemplació com a estats habituals de ser-, els fastigosos pateixen per “gaudir” sense control de totes les energies i luxes de la societat moderna. L’autor inverteix així el paradigma consumista contemporani (més consum=més felicitat), fent de l’estalvi un goig i del malbaratament un patiment.

L’obra és llavors una tragèdia de tints còmics que obté la seva forma de la duplicació: mentre que Manuel és capaç de valorar cada instant de la seva vida (en positiu) i de la vida dels altres (en negatiu), els fastigosos són incapaços d’apreciar la realitat de petits gestos de la vida de Manuel o els excessos de la seva pròpia. Dolorosament, Manuel odia als seus veïns perquè no controlen el seu excés de presència, ni aprecien el valor de l’absència en què ell viu.

Santiago Lorenzo ens ha regalat una tragicomèdia neorural amb forta crítica social i ecològica sostinguda en una serie d’oposicions –entre el material i l’espiritual, entre l’excés i el defecte, entre el saber i la ignorància, entre la pau espiritual i la neurosi, etc.- que mai troben un moment de síntesi o contacte, sinó que fan camins cada vegada mes allunyats.