Us diu alguna cosa el nom i el cognom que acabeu de llegir? El coneixeu de res? Doncs mireu, us asseguro que quan visioneu els noranta minuts d’aquesta Adrenalínica història real, el nom de Phillipe Petit ja no l’oblidareu mai.

Hi ha qui diu que no existeixen els objectius impossibles; només existeixen persones que es cansen de perseguir-los. “Abastar els Núvols” (to reach the clouds)  és el títol del llibre autobiogràfic de Petit, on revela com de ben jove va aprendre per si sol a ser funambulista i Acròbata. Explica que ell, més que somniar en conquerir l’univers, volia conquerir escenaris bonics: era la seva manera personal de crear Poesia. Amb setze anys ja dominava tots els secrets del caminar sobre la corda fluixa (literalment). Però el simple mestratge d’aquell art aviat li va semblar insuficient, pensant fins i tot que podia ser una disciplina “lletja”. Solució fàcil: practicar-la en un lloc de gran bellesa.  Dit i fet, a l’ennuvolat matí del 26 de gener de 1971, Phillippe va fer badar la boca al planeta per primer cop: va instal·lar en secret un cable entre les dues torre de la catedral de Notre Dame de Paris, i allà a sobre s´hi va passejar, tot fent malabars i cabrioles. L’al·lucinat públic que en va ser testimoni quasi va fer sagnar les mans de tant aplaudir aquella meravellosa bogeria.

La seva França natal ja sabia llavors de què era capaç, però ara ho sabria tot el Món. L’Agost de 1974, Petit va decidir que celebraria el seu primer quart de segle sobre la Terra d’una manera que ningú mai no havia fet. Ni tan sols imaginat. La idea se li havia acudit feia molts anys, a la sala d’espera de cal dentista, en veure una foto de revista. Va creuar l’Atlàntic per a crear una il·lusió real i certa. El que va succeir el matí del dia 7, ha estat batejat amb un nom concloent.

 “EL CRIM ARTÍSTIC DEL SEGLE XX”. Així li van dir. I és curiós que just en començar el nostre segle d’ara, aquell nom de llegenda va adquirir encara més sentit. Per què? Perquè l’impressionant lloc on allò va passar ara ja no existeix: va ser destruït de manera cruel i dolorosa. Ni Petit ni ningú podria repetir ara aquella bellíssima quimera. I és que l’escenari d’aquell somni ara ja només és un record. 

No seré jo qui us “spoilegi” què va passar aquell matí d’agost. Ja massa us he explicat fins ara 😉 Descobriu-ho i Gaudiu-ho. El director James Marsh va convertir l’epopeia de Petit en un emocionant i angoixant Thriller, perquè no només l’acte final era pràcticament irrealitzable. Calia un pla complicadíssim, una autèntica missió impossible per a donar a Petit la possibilitat de dur-lo a la pràctica. Calia posar David davant Goliat amb una ona a la mà, però abans d’enfrontar al gegant, havien de desempallegar-se de tot un exèrcit. I no ho podia fer sol. Marsh combina els testimonis dels protagonistes, més de trenta anys després, amb una recreació ficcional d’aquell temerari i històric projecte, aquell poema que el petit Petit va voler regalar-nos a tots els humans.