Sugar Lips (c) Jeanny, Creative Commons.

 
Porno. Ja ho he dit, o encara millor: PORNO!!!!! I ara que tinc la vostra atenció parlaré de… quina sorpresa: porno!

No del porno com a gènere (sempre en disputa amb “eròtic” que això donaria per un altre post), no, parlaré del porno com a tema. Una selecció de material amb el porno com a tema, en les seves diferents variants: del casolà al porno cinematogràfic dels 70 i fins a l’actualitat, més o menys. Hi ha llacunes, no és ni tan sols un repàs exhaustiu de totes les filies i subgèneres (la vida és massa curta fins i tot per enumerar-los) però servirà per fer-se una idea i passar una bona estona.

Parlaré de dos llibres i dues pel·lícules. Els llibres són Porno (quin títol més original) d’Irvine Welsh i Snuff de Chuck Palahniuk. Les pel·lícules són Boogie Nights de Paul Thomas Anderson i Dentro de “Garganta profunda” de Fenton Bailey i Randi Barbato.
 

Welsh, Irvine
Porno
Barcelona: Anagrama, 2005
N Wel

 
Amb el temps, l’autor Irvine Welsh ha convertit Trainspotting en una trilogia. Primer va ser el llibre original (i la molt exitosa adaptació al cinema), després aquesta continuació amb els personatges 10 anys després del final de Trainspotting, i finalment amb una preqüela (Skagboys) on s’explica com Renton, Spud i Sick Boy es van enganxar a l’heroïna.

Aquest llibre seria la continuació de Trainspotting i l’interès del llibre és veure què ha passat amb els personatges, i sobretot com serà el retrobament entre Renton i Sick Boy després del que en Renton els hi va fer…, i si no sabeu de què parlo feu el favor de veure la pel·lícula. Com la seva predecessora aquesta novel·la serà dura al cinema amb els mateixos actors que Trainspotting, a primers del 2017 serà l’estrena, les imatges que se n’han pogut veure prometen.

A Edimburg comença a haver-hi un cert ambient de sexe en grup o liberal en alguns pubs, i fins i tot corren algunes cintes de porno amateur amb aquestes “trobades”. Sick Boy, sempre atent a un possible negoci, decideix convertir allò en una cosa una mica més elaborada. No és fàcil, el primer cop que en plena acció crida “tallem!” és antològic, amb tots els participants preguntant-se si ho diu seriosament. Des del graó més baix del porno, cap amunt, ajudats pels diners i els contactes d’en Rents, cap a fer una pel·lícula X amb cara i ulls. Una pel·lícula que ha de ser capaç de donar beneficis i portar els protagonistes al iot de Private a l’altre festival de Cannes. Però en Sick Boy no compta amb una peculiaritat de la legislació britànica…
 

 
Porno amateur, d’estar per casa, entreteniment de solters i separats que consisteix a posar una càmera en marxa mentre la gent va follant. Veurem com converteixen això en una cosa més seriosa, però estem parlant de la gent de Leith, o sigui que serà millor moderar les expectatives. A més a més, el retrobament entre els personatges…, perquè a més a més d’en Sick Boy i l’Spud també hi ha en Begbie, no sembla algú disposat a oblidar o perdonar coses com el que en Rents els va fer…

 

Palahniuk, Chuck
Snuff
N Pal

 
L’autor dels molt (però molt) recomanables El club de la lluita o Superviviente ens ofereix aquí una altra cara del porno, la de l’excés i els rècords. Que quin rècord? Una actriu i sis-cents voluntaris, calen detalls? Mentre esperen per “anar passant” l’autor ens explica anècdotes del món del cinema i del món del porno, de vegades no tan diferents. L’actriu és una estrella del porno que ha viscut dies millors, Cassie Wright, i nosaltres anirem seguint la trama a través dels senyors 600, 72 i 137 (els seus números, com si fossin a la cua de la cansaladeria), i també a través de Sheila, l’organitzadora que va fent desfilar els entusiastes col·laboradors.

Durant molts anys la gent que arribava al porno eren bales perdudes, ovelles negres, que es trobaven amb la incomprensió i la hipocresia. En les anècdotes que he dit abans veurem coses com passats sorprenents, enganys a l’opinió pública (com per exemple l’ocultació de l’homosexualitat de Rock Hudson), enganys per rodar escenes íntimes “robades” i més i més. Tot això mentre els homes-actors esperen, fent cua i van pensant en les seves coses com a la sala d’espera del metge, i l’organització intenta que tot plegat no acabi en tragèdia (hi ha un tema de desplaçament mecànic d’aire a l’interior del cos en el qual no entraré, però que té conseqüències si és massiu, encara que sigui massiu per acumulació).

Palahniuk és un autor terriblement lúcid, per això el retrat que fa d’aquest món no deixa indiferent. No pren partit, ni celebra el gènere ni el condemna des d’una posició moralment superior; només el retrata, de manera crua, i això pot resultar còmic. Exemple? Els actors han d’entrar “a punt”, però pot passar estona i els hi posen coses per picar com ara cheetos i aperitius molt acolorits, que es mengen amb les mans… i han d’entrar “a punt”…

Com a detall: el llibre es va publicar ala Estats Units coincidint amb el dia de la mare, aprofitant un detall d’una trama secundària del llibre.

Si a Porno teníem el porno amateur en el seu pas a cosa seriosa, aquí tenim el porno seriós però ja força decadent. No hi ha un punt mitjà? No hi ha una edat daurada del porno? Doncs sí, i per això ens en anem a la pel·lícula següent.

 

Anderson, Paul Thomas
Boogie nights
Madrid: New Line,cop.2010
DVD Boo

 
Som l’any 1977 i el cinema porno és realment cinema. La vall de San Fernando és el Hollywood del porno. Pel·lícules per ser projectades en cinemes, de metratge normal, amb trames (bé, no són exactament Godard però hi ha trames) i fins i tot un petit “star system”. El protagonista és el jove Eddie Adams (Mark Wahlberg), un nano de tot just 18 anys al que fan fora de casa i treballa de cambrer fins que el descobreix Jack Horner (Burt Reynolds) i aquest l’introdueix al món del porno.
 

 
Eddie està inspirat en una llegenda del porno, John Holmes (que tenia el subtil sobrenom de “senyor 33 centímetres”). Són els anys daurats del porno, i tot i que alguns dels que hi acabaven treballant també eren bales perdudes, tenien la sensació d’estar fent quelcom important (de fet les pelis d’aquella època, ara són clàssics, una consideració que pràcticament no té cap pel·lícula rodada a partir dels 90), són els anys de Marilyn Chambers o Traci Lords, per exemple; a més a més eren uns anys que la SIDA no existia, més o menys (el primer cas descrit és de 1981, la malaltia va fer estralls sobretot a partir dels 80 quan amb prou feines se’n sabia res de les seves vies de contagi).

Tot anava bé, tot rutllava, tot era perfecte… fins que va deixar de ser-ho.
 

 
L’arribada del vídeo domèstic va fer que les pel·lícules porno per ser exhibides en cinema deixessin de tenir sentit. Era un mercat més petit i limitat, i per abaratir costos i fer un producte rendible es produïa directament en vídeo, amb les limitacions tècniques que això implicava en aquells moments. Per acabar-ho de rematar la SIDA va fer la seva entrada, recordem que se’n sabia molt poc i al llarg de molt temps es pensava que només afectava homosexuals. I a més a més tenim la droga, tornem a John Holmes: s’explica que necessitava una ratlla de cocaïna cada 5 minuts per poder funcionar. I els anys anaven passant, inexorables. Amb el vídeo i el pas a un porno low cost molts actors van passar dificultats econòmiques, si hi sumem l’estigma que representava haver treballat al porno, i les addiccions, i altres problemes…, és el còctel perfecte del desastre.

La pel·lícula no és un documental, tot i que el retrat que fa del món del porno al tombant dels 70-80 és força encertat i complet. El documental ve ara.

 

Fenton Bailey, Randi Barbato
Inside Deep throat
Madrid: Aurum, cop.2005
DVD 778.5(Dam) Ins

 
El 1972 la pel·lícula Deep throat (Garganta profunda) va sacsejar el cinema porno. Les pelis porno eren alegals, de fet legalment eren considerades com a documentals (coses de la doble moral americana), però amb Deep throat no va ser possible. La pel·lícula va tenir tant èxit i repercussió que va fer afrontar la contradicció entre tenir una indústria destinada al porno però sense reconeixement legal. Deep throat es basa en una premissa completament esbojarrada: una dona no té el clítoris on tocaria, el té al fons de la gola. Però aquest documental parla poc de la pel·lícula però sí de la repercussió que va tenir, els problemes amb la distribució (inclosos rumors que posaven a la màfia cobrant per l’assistència als cinemes) i sobretot amb els actors.
 

 
La protagonista Linda Lovelace va veure la llum després de la pel·lícula i es va convertir en una fanàtica anti-porno que demanava als tribunals que la pel·lícula fos prohibida, i això va ser aprofitat pels benpensants del país per endegar una croada a favor de la moralitat i aquestes coses. I la cosa va prosperar fins al punt que un dels actors de la pel·lícula Harry Reems (el “doctor”) va estar a un pas de la presó (de fet el van condemnar). Com comentava en una entrevista de l’època si les presidencials les guanyaven els republicans, aniria a la presó, si guanyaven els demòcrates no. Afortunadament el watergate va acabar amb les aspiracions republicanes i Reems va poder respirar. A partir d’aquell moment el porno ja estaria reconegut, no haurien de colar les pel·lícules com estrafolaris documentals, l’estigma persistiria però la seva situació començava a estar més o menys normalitzada. Després de Deep throat començava l’etapa daurada del porno de la que parlava fa un moment a Boogie nights.
 
I de moment aquí acaba el meu particular repàs al tema. El món del porno és vast i canviant, i hi ha coses com les webcams o el porno en streaming que encara no han estat prou tractades des de la ficció, és només qüestió de temps. Hi ha altres llibres i pel·lícules sobre el tema, però la meva tria és aquesta. I perquè no sigui dit permeteu-me recomanar un còmic: Porn Story del genial Ralf König, un repàs a la història del porno com a producte de consum, des de les revistes, a internet passant per les pel·lícules domèstiques en Super8 i els VHS i DVD.