Ens passejàvem nosaltres ahir a 450 metres d’alçada, sobre la corda fluixa, entre les Torres Bessones del World Trade Center de New York. Aquelles que es van esfumar per art de màgia terrorista i assassina l’11 de Setembre del 2001. Doncs bé: tres caps de setmana abans que al món se li parés el rellotge amb l’impacte, corria jo pels cinemes Icària de la Vila Olímpica, disposat a regalar-me la meva dosi setmanal de Setè Art. I havia llegit, ves a recordar ara on, que un thriller argentí estrenat aquell mateix divendres (24 d’agost) valia el seu pes en or. El dirigia un tal Bielinsky i de l’actor protagonista, no n’havia sentit mai a parlar… 

Més de quaranta anys havia ja viscut Ricardo Darín quan va rodar Nueve reinas, en acomiadar el Segle XX, i a casa nostra quasi ni el coneixíem. Poca gent l’ havia descobert set anys abans a Perdido por perdido i no teníem ni idea que portava una sòlida carrera televisiva: quasi trenta anys a l’Argentina que el veié néixer, encadenant sèrie rere sèrie. Ignorant totes aquestes dades, vaig decidir apostar per aquell títol tan misteriós com cridaner. Devien posar-la a la sala 13 o la 14 dels Icària, on tenien parada i fonda les apostes arriscades de cinematografies exòtiques, o les obres d’autor: tot allò que l’exhibidor desconeixia si li donaria ni quatre rals de caixa. I aquell diumenge vaig descobrir el gran Camaleó del con sud; un actor que porta divertint-nos i emocionant-nos quasi dues dècades. Un enamorament mutu aquí a Catalunya, que ha traspassat la gran pantalla: Darín s’ha posat a les ordres de directors nostrats com Cesc Gay, i també ens ha portat la seva versatilitat en viu i en directe al Teatre Tívoli, ara buit com tants i tants escenaris. Sobre les seves taules va sotmetre el concepte d’amistat a una brutal prova d’stress amb l’obra ARTE de Yasmina Reza, i la última tardor hi va desplegar unes ESCENAS DE LA VIDA CONYUGAL plenes de veritat i mala baba. Però sobretot, quants moments de cinema inoblidables li debem a en Ricardo: El hijo de la novia, Kamchatka, XXY, Relatos salvajes o Truman: les portem al cor i ja no marxaran…

Tornem però al moment de la revelació. S’il·lumina la pantalla. Una cigarreta encesa n’inicia una altra. El fumador s’està al carrer, a prop d’una benzinera. Sembla dubtar, estar reunint valor, comença a caminar. Rosset, de cara angelical, entra a la tenda de la benzinera. Revoloteja per entre els pocs passadissos, mentre un altre client de cabell fosc sense ni una cana se’l mira. Al moment de pagar, li fa una extranya maniobra de bitllets a la caixera, que queda pensant que algú li ha colat un gol… intervé l’encarregat, que se n’adona de l’estafa, i en mig de la tensió, el client moreno es tira sobre el rosset. Ensenya la pistola de policia i se l’endú detingut… Dos mentiders s’acaben de conèixer. Una obra mestra del cinema negre tot just comença.