Margarit, Joan
No era lluny ni difícil
Barcelona: Proa, 2010
No era lluny ni difícil és el darrer poemari de Joan Margarit. Escrit des de la saviesa adquirida al llarg de la vida, i amb una perspectiva gairebé autobiogràfica, molts dels seus poemes estan escrits en primera persona fent referència a espais, persones i vivències fàcilment identificables amb l’autor.
Aquests poemes indaguen en alguns dels binomis universals com la joventut i la vellesa; la vida i la mort; el passat i el present; la felicitat i la tristesa; l’amor i el desamor. I tots aquests binomis tenen com a denominador comú el gran tema del llibre, el pas del temps i com ens adaptem i reconeixem -en aquest cas Joan Margarit- a les darreries de la vida. Hi ha uns versos del poema L’explicació que així ho expressen: “Uns quants records és tot el que ara em queda / per explicar-me a mi mateix / que és en l’amor on m’he deixat la vida.”
Joan Margarit és un poeta que compta amb la gran virtut de dir fàcil allò que és difícil, de manera que els lectors podem entendre tot el que vol i necessita expressar. No és la seva una poesia enrevessada i plena d’imatges i símbols obscurs, sinó una poesia intel·ligent, subtil i transparent, escrita en vers però que alhora podria llegir-se els seus poemes com si fossin petits relats.
7 Comments
Felicitats per l’article. La poesia de Margarit connecta directament amb els sentiments que són difícils de descriure
Magnífic poeta i magnífica persona. Bon amic de Biblioteques de Barcelona, visita sovint els clubs de lectura, estem preparant una activitat amb ell a la propera edició de Kosmópolis.
Molt d’acord amb Ducasse, Margarit fa fàcil allò que resulta complex i difícil; no us deixeu enganyar per l’aparent senzillesa dels seus poemes, doncs amaguen un ampli ventall significatiu de referències culturals i vitals.
Fas bé, Brausen, de dir-nos que no ens deixem enganyar per l’aparent senzillesa.
Joan Margarit a més de poeta és arquitecte ,i a l’epíleg del seu llibre Càlcul d’estructures trobem la següent poètica: “… un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura.” Així que com veieu, de senzill res de res.
Us animo a llegir aquest llibre, no us en penedireu!
La teva interpretació de Margarit, amic Ducasse, sempre fa de bon llegir… el llibre, encara més! 🙂
Acabo de llegir aquest poemari. M’ha emocionat, m’ha sorprès la lucidesa de la vellesa, m’ha sorprès entendre el que, estic segura, no hauria entès fa uns quants anys. Intel·ligència i bellesa, aquest seria el binomi que jo destacaria. Gràcies Ducasse per les teves recomanacions.
Molt ben trobat, Maite, aquest binomi d’intel·ligència i bellesa. És cert que en aquest llibre la intel·ligència sovint es complementa amb la bellesa, ja sigui aquesta escrita amb b o amb v.
No era lluny ni difícil m’ ha impressionat. La tendresa del seu llenguatge i, alhora, la seva fortalesa; la intimitat i , alhora, la transparència compartint sentiments amb els lectors m’ han transportat més enllà de la lectura de poemes; m’ han transportat a reviure emocions vitals amb un sentiment de serenor. Gràcies.