Amb aquest desenvolupament argumental, es pot desprendre que estem davant d’un film apocalíptic singular. A diferència de moltes pel·lícules apocalíptiques (o post-apocalíptiques), que centren la seva narració en l’explicació de la catàstrofe, l’espectacularitat de l’acció i l’heroïcitat dels protagonistes, com a Armageddon (Michael Bay, 1998), El dia de demà (Roland Emmerich, 2004), La guerra dels mons (Steven Spielberg, 2005) o Contagi (Steven Soderbergh, 2011), per citar alguns coneguts exemples contemporanis, Melancolia presta més atenció al apocalipsi intern que al extern, desenvolupa una petita experiència subjectiva davant la mort. Així, la pel·lícula de von Trier forma part d’un grup de propostes cinematogràfiques que bandegen les grans explicacions globals i fixen la seva mirada en la perspectiva de l’individu i en la seva reacció quan s’enfronta a la fi de la seva existència. Altres bons exemples d’aquest cinema apocalíptic d’autor serien La carretera (John Hillcoat, 2009), 4:44: L’últim dia a la Terra (Abel Ferrara, 2011) i Take Shelter (Jeff Nichols, 2011). 

Melancolia trenca clarament amb les convencions del cinema sobre la fi del món. Aquesta ruptura amb els clixés cinematogràfics la trobem sovint a la filmografia del realitzador danès: Ballant a la foscor (2000), per exemple, inverteix el cinema musical, Anticrist (2009), els films de terror; i la recent La casa de Jack, les històries de serial killers. A Melancolia no trobem una descripció dels detalls científics del planeta Melancolia o un intent de desenvolupament versemblant de la tragèdia. En comptes d’això, el tractament de la història combina el realisme de la construcció dels personatges amb un to audiovisual màgic i enigmàtic en el desenvolupament dels fets. Tampoc hi ha suspens —des de les primeres imatges sabem que el cataclisme és inevitable—, accions transcendentals dels personatges principals, ni el tòpic final feliç. 

L’apocalipsi inevitable que presenta, embellit per la tècnica cinematogràfica, és a la vegada desassossegant i atractiu. La direcció artística confereix a la pel·lícula una atmosfera bella i enigmàtica al mateix temps. La majoria d’històries apocalíptiques o post-apocalíptiques, acostumen a desenvolupar-se en entorns desagradables, com els de la saga Mad Max (George Miller); a Melancolia, en canvi, l’escenografia és encisadora i harmònica. Quant a l’ús de la càmera, bona part d’aquesta obra està filmada amb la càmera en mà —com a d’altres pel·lícules del director—, que imprimeix proximitat i realisme a les imatges. Tot i això, en consonància amb la pretensió de bellesa, també trobem moments de predomini d’un estil de realització més clàssic, amb moviments més estables, com en diversos i fantàstics tràvelings. 

Una altra qüestió diferencial d’aquesta història apocalíptica és la vinculació de la seva història amb l’art, especialment la pintura i el dibuix. En diversos moments de la cinta, von Trier introdueix o cita obres de diversos artistes per dotar a les escenes d’un significat potent i establir una connexió emocional amb l’espectador. Ja hem mencionat la referència a l’Ofèlia de Millais, però n’hi ha més: Els caçadors a la neu i El país de Jauja, ambdues de Pieter Bruegel, el Vell; David amb el cap de Goliat, de Caravaggio; o el dibuix Cryin’ Deer, del pintor suec Carl Fredik Hill.

En conclusió, Melancolia és un exemple molt singular i poètic de pel·lícula sobre la fi del món. Utilitza l’horror de l’apocalipsi per explorar l’ànima humana i transmetre les emocions d’unes persones al final de les seves vides, enfrontades al buit de la nostra existència. La bellesa hipnòtica d’aquest film s’esdevé a partir d’una certesa autèntica: malgrat ser indeterminada, la mort és possible en qualsevol moment.

Podeu trobar Melancolia en DVD a les Biblioteques de Barcelona, i també en format digital a la plataforma eBiblio.