Caràtula de la pel·lícula Aèlita

Anta Odeli Uta. Amb aquestes enigmàtiques paraules començà la campanya publicitària de la pel·lícula Aèlita (sovint titulada Aèlita, Reina de Mart, dirigida per Yakov Protazanov), estrenada a Moscou la tardor de l’any 1924. La companyia audiovisual Russian Cinema Council (RUSCICO), que la va recuperar per a la distribució internacional, la descriu com la primera pel·lícula de ciència-ficció russa. Catalogació bastant discutible, sí pot ser considerada la primera gran producció soviètica.

Basada (lliurement) en la novel·la homònima d’Alekséi Tolstoï, publicada un any abans, la història ens mostra vivències de certs personatges a la Rússia de fa un segle, amb escenes paral·leles entre la Terra i Mart que al final convergiran. Però protagonista és, sobretot, el record de la revolució d’octubre de 1917.

La pel·lícula comença amb la recepció d‘un missatge misteriós. Se’ns presenta l’enginyer Los, qui té el somni de volar fins a Mart amb una nau de fabricació pròpia. Recentment casat amb Natasha, ella treballa a l’estació de Kursk i aquesta ubicació ens mostra pobresa, trens plens, soldats ferits… i ens enllaça amb l’hospital, l’oficina d’evacuació, el racionament… Alguns personatges, antics burgesos, parlen del bell passat en referència a la Rússia prerevolucionària.

La història ens està mostrant un país recuperant-se dels desastres de la guerra civil, una Rússia conscient de la seva situació i optimista en la seva refeta revolucionària. No és pas casual que un dels personatges principals sigui Gúsev, un soldat convençut amb la idea d’estendre la revolució amb l’instrument de l’Exèrcit Roig. Però el missatge de la revolució també es podia estendre amb la nova eina que era el cinema. Així ho entengué el mateix Lenin a qui s’atribueix qualificar el cinema com la més important de les arts, doncs era la forma més fàcil d’arribar al poble. L‘any 1919 s’havia nacionalitzat la indústria del cinema.

Per altra banda, el llibre de Tolstoï és molt més ambigu en el seu missatge. La història, una barreja entre literatura revolucionària i pulp, ens mostra el declivi de Mart. L’aristocràcia marciana es pretén un llinatge que es remunta a la mateixa Atlàntida, ara en decadència. La revolució aquí és acompanyada, no liderada, per Gúsev, però també fracassa. Estrepitosament. I els herois han de fugir a correcuita deixant un futur incert al planeta roig. Ja no hi haurà una Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques de Mart, l’aventura marciana ha estat un fracàs i el retorn a la Terra triga anys a completar-se. Los, subjugat, roman pesarós pel record d’Aèlita, de qui també s’ha enamorat. I el destí de la reina de Mart queda aquí obert amb un enigmàtic últim missatge.

           

Els anys 20 del segle passat són considerats l’edat d’or del cinema mut i aquest no es pot entendre sense el cinema rus (o soviètic, però les etiquetes són reduccionistes…). El primer contacte del cinema a terres russes probablement va ser el 14 de maig de 1896, quan els germans Lumière van enviar-hi un operador de càmera per tal de documentar la coronació del tsar Nicolau II (qui fou l’últim emperador de Rússia). El naixement del cinema rus coincidia amb anys difícils econòmicament i social per al país. Hi ha alguns títols d’èxit com La defensa de Sebastopol (1911) dirigida per Vasili Goncharov i Aleksandr Khanzhonkov, rodada amb dues càmeres, que adaptava una història de Lev Tolstoï. La pel·lícula se situa al setge d’aquesta ciutat durant la Guerra de Crimea (1853-1856), una història amb missatge de caire patriòtic.

L’assalt al Palau d’Hivern el 25 d’octubre de 1917 marca de forma més que simbòlica el triomf dels soviets; i el naixement del cinema soviètic. La nacionalització dels estudis coincideix amb l’anomenada crisi del cel·luloideque farà que aquells primers anys sigui difícil aconseguir material per a filmar i molts altres recursos; aquesta és una de les raons que explica l’experimentació en la tasca de muntatge per aprofitar el cel·luloide existent. Quan el 1922 es fundà el Comitè Estatal de Cinematografia (Goskino) s’establiren els fonaments, i les directrius, del nou cinema. I l’any següent, el 30 de desembre, es formà la URSS.

Un grup de joves directors inquiets creà l’Associació Revolucionària de Cinematografia (ARK) a principis de 1924, entre ells, Serguei M. Eisenstein i Lev Kuleixov; noms cabdals per entendre el cinema posterior.

· Kuleixov va mostrar la importància del muntatge (pràcticament la base del cinema com el coneixem) amb l’anomenat efecte Kuleixov. La percepció, per part de l’espectador, de diferents estats emocionals en un personatge amb la mateixa expressió segons les escenes intercalades.

· Eisenstein desenvolupà, basant-se en el muntatge paral·lel i en les idees de Kuleixov, el que va anomenar muntatge d’atraccions, la forma d’associar plans i escenes, dialèctica i sovint amb caràcter simbòlic, per tal de desencadenar una resposta emotiva en l’espectador.

El 21 de gener de 1924 va morir Lenin. Després d’uns anys de lideratge inestable, al final de la dècada, Ióssif Stalin era el líder més fort del Partit. Acabarà la Nova Política Econòmica de després de la Revolució i s’implantarà una nova economia estatal centralitzada.

Per altra banda, el 1927 s’estrenà amb èxit El cantant de jazz, pel·lícula sonora estatunidenca. L’edat d’or del cinema soviètic mut està arribant a la seva fi. El llegat: el desenvolupament teòric i pràctic del muntatge; títols com El cuirassat Potemkin o L’home amb la càmera; directors com Dovzhenko, Eisenstein, Pudovkin, Vertov… Als anys 30 començarà l’anomenat realisme soviètic.

         

Tornant a la pel·lícula… La importància a Aèlita no es troba en el seu presumpte contingut de ciència-ficció o en el seu presumpte missatge atemporal. Per una part, la pel·lícula és la primera gran producció soviètica, i el seu contingut polític va lligat als valors del nou estat. La revolució ha significat la victòria dels proletaris (no tant les proletàries…) i aquests han de tenir els peus a terra per a fer anar el país endavant. Però el contingut polític en una pel·lícula, aquí poc subtil, no era pas una novetat en el cinema.

Per altra part, a la història marciana de la pel·lícula trobem un disseny artístic d’avantguarda remarcable. L’estètica d’Alexandra Exter per a la vestimenta i els dissenys dels decorats són una creació innovadora que fa de Mart un lloc diferent, d’aspecte futurista i constructivista. Aquest tret fa més interessant aquesta part fantàstica, on la forma predomina sobre el contingut. Ja a El Gabinet del Doctor Caligari (Robert Wiene, 1920) l’estètica expressionista havia conferit una imatge identitària a una pel·lícula. I aquesta importància en el disseny s’estendrà a moltes de les històries amb mons fantàstics del cinema, com a Metròpolis (Fritz Lang, 1927), la gran pel·lícula, aquesta sí, de ciència-ficció del cinema mut, també amb un missatge polític ambigu.

El preu de la victòria revolucionària és l’esforç necessari per a refer un país que es veu reflectit a les escenes a Moscou. Els ciutadans han de treballar per a aconseguir-ho. Encara que hem d’afegir que la revolució no arriba a tothom com a igual, les esposes de Los i Gúsev estan clarament subordinades als seus marits. Mart, en canvi, encara no s’ha deslliurat del jou del capitalisme. Quan la revolta es desferma a Mart, liderada per Gúsev, es fa un paral·lelisme explícit amb la revolució soviètica de 1917, afegint frases als intertítols com “la veu de la gent lliure va vèncer sobre la hipnosi mil·lenària dels Ancians”. Però la nova revolució té un resultat inesperat, la victòria dels treaballadors s’acaba quan els soldats es giren contra ells sota les ordres d’Aèlita: “Ara regnaré jo sola”. Ha acceptat la revolta per al seu benefici, deslliurant-se així dels Ancians que prèviament li havien recordat: “Tu regnes, però nosaltres governem”. La revolució, al final, no ha estat possible.

Allò que importa queda resumit a les últimes paraules de la pel·lícula. De nou a Moscou, ja tocant de peus a terra, en l’últim intertítol llegim: “Prou ja se somiar! Ens espera una feina de veritat!” i Los crema a la xemeneia els plànols de la seva nau. Gúsev, per la seva part, marxa al front de l’Orient per seguir estenent la revolució.

     

Dissenys d’Alexandra Exter per al vestuari d’Aèlita

Algunes pel·lícules:

Yakov Protazanov

Aelita (1924)

Valladolid: Divisa, 2007

Sergei M. Eisenstein

El acorazado Potemkin (1925)

Valladolid: Divisa, 2007

Vsevolod Pudovkin

La madre (1926)

Madrid: Suevia, 2007

Dziga Vertov

El hombre con la cámara (1929)

Valladolid: Divisa, 2007

Alguns llibres:

Alexéi Tolstoï

Aelita. El Declive de Marte

Sevilla: Nevsky Prospects, 2010

J. Bowlt, M. Drutt (eds.)

Amazonas de la Vanguardia

Bilbao: Guggenheim, 2000

Nacho Perrote Banet

Cine Soviético. La más importante de las artes

Madrid: Nacho Perrote, 2021

Serguei Eisenstein

La puesta en escena. Narrativa, composición y montaje

Madrid: La Pajarita de Papel, 2018

Fonts de les imatges: Association Alexandra Exter / FilmAffinity / Flickr / IMDb / Wikimedia Commons

3 Comments

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.