HAWKS, Howard
Luna nueva
Barcelona: Savor, DL 2014

 
Vuitanta anys separen els periodistes del film Lluna nova dels periodistes actuals i encara tenen molts elements en comú: la recerca de les fonts, és a dir, els protagonistes dels successos, l’afany per descobrir el que passa i també, l’interès per desemmascarar assumptes tèrbols i la corrupció. És una comèdia boja (srewball comedy), una sàtira periodística i a la vegada, també una lloança a l’ofici.

La pel·lícula realitzada el 1940 i dirigida per Howard Hawks va tenir com a intèrprets principals Cary Grant i Rosalind Russell. Destaca per la rapidesa del seu ritme i diàlegs. És un “remake” de la pel·lícula The Front Page (1931) de Lewis Milestone i al seu temps va ser una adaptació d’una comèdia de Broadway de 1928 amb el mateix nom de Charles Lederer, Ben Hecht i Charles MacArthur. Posteriorment, l’any 1963 Billy Wilder va fer una altra versió de la mateixa història: The Front Page i el 1988 Ted Kotcheff va dirigir Switching Channels.

La principal diferència entre Lluna nova i les altres dues versions de Lewis Milestone de 1931 i de Billy Wilder el 1963 és que a Lluna nova  un dels protagonistes l’encarna una dona, mentre que en l’original de Hecht i MacArthur eren dos homes els encarregats de donar vida als periodistes. El perquè d’aquest canvi es remunta a l’origen del film: Howard Hawks volia demostrar a uns amics en un sopar a casa seva que el diàleg de l’obra The Front Page era del millor que s’havia escrit en molt de temps i com que tenia dos còpies de l’obra, va fer llegir a una noia el paper de reporter i ell va llegir el de l’editor. Llavors es va adonar que els diàlegs sonaven millor en una dona i va decidir que el paper del reporter l’interpretaria una dona. També, va voler que en aquesta comèdia hi hagués “guerra de sexes” i va encarregar a Charles Lederer que realitzés el guió amb els ajustos oportuns. Aquest va convertir el personatge de Hildy en el d’una ex-dona que odia i estima al seu cap i ex-marit.

 A l’hora d’escollir l’actriu adequada es necessitava que sabés recitar el diàleg a una gran velocitat i havia de tenir un aire de dona enginyosa i cínica. Es va fer proves a diverses actius fins que al final es va pensar en Rosalind Russell, provinent de Broadway i que havia demostrat l’any anterior la seva gran vàlua per a la comèdia formant part del repartiment multi estel·lar de The Women de George Cukor el 1939. La seva manera d’interpretar els diàlegs va ser sorprenent i va compaginar molt bé amb Cary Grant. Tots dos van ser grans improvisadors i el director els va deixar llibertat en l’actuació. La pel·lícula també va aconseguir superar el rècord de diàleg cinematogràfic més ràpid, que llavors el tenia The Front Page, mitjançant la utilització d’un mesclador de so en el set per augmentar la velocitat dels diàlegs.

El títol original del film His Girl Friday és irònic perquè una noia “Friday” representa a una assistenta que du a terme una varietat de tasques. El nom al·ludeix a “Divendres”, el company nadiu de Robinson Crusoe a la novel·la homònima de Daniel Defoe. Però Hildy no és una assistenta al film, sinó que el seu personatge és un igual al de Walter.

La comèdia de Hawks retrata la societat dels anys trenta als Estats Units amb la depressió econòmica, en la qual la corrupció i les conductes mafioses estaven a l’ordre del dia. La pel·lícula llança una freda mirada sobre un món sense moral i també, difon el mite del periodista que és capaç d’esclarir els assumptes més tèrbols.

Com a conclusió, Lluna nova és un “remake” de The Front Page en el qual s’incorpora un personatge femení que és fort i intel·ligent en un àmbit laboral com el periodístic que a finals dels anys trenta era predominantment masculí. També, el gènere comèdia és el que possibilita aquest encaix amb facilitat i l’actriu Rosalind Russell va aconseguir una excel·lent interpretació. A més, la pel·lícula va aconseguir ser la de major rapidesa de diàlegs de l’època. Un últim punt a destacar és la creença de què el periodista és capaç de descobrir la corrupció i enganys de les elits. Films posteriors com: Tots els homes del president (1976), Spotlight (2015) i Els arxius del Pentàgon (2017) es basen en aquesta idea.

Text: Mercè Cantos