Cassavetes, John. Shadows
Madrid : Avalon, cop. 2005

Corre la segona meitat de la dècada dels 50 i som a Nova York, on viuen els germans que protagonitzen aquesta història d’ombres inquietes: Ben, Hugh i Lelia. Tots tres comparteixen un pis al Greenwich Village, barri que acull l’Allen Ginsberg i d’altres escriptors emblemàtics de la Beat Generation. Dylan encara no ha arribat al veïnat, però està per caure, i la Gay Liberation ben aviat trobarà en aquest decorat urbà el seu brou de cultiu. Les diferents idees sobre l’art i la cultura es viuen amb passió en certs sectors de la ciutadania, i a Manhattan brolla un elitisme social amb conviccions gairebé dogmàtiques al voltant de l’estètica.

En aquest context va néixer Shadows, òpera prima del director John Cassavetes que fou rodada al 1957 i exhibida al públic l’any 1959. Es tracta d’una pel·lícula de baix pressupost i poques pretensions tècniques, ja que l’autor la va concebre com un instrument per desenvolupar les habilitats dels estudiants als quals impartia classes d’interpretació. Cassavetes va plantejar un argument sense arribar a definir el guió, la qual cosa obligava els actors a realitzar un intens exercici d’improvisació, tant textual com interpretatiu. Aquest fet va impregnar la pel·lícula d’una espontaneïtat poques vegades vista fins llavors a les sales de cinema.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=VZx-I0wJ_8s&feature=player_detailpage[/youtube]

La naturalitat de les interpretacions contrasta amb la impostura d’uns personatges ben preocupats de mantenir l’aparença que els defineixi com a individus. Lelia se sent atreta pels ambients intel·lectuals, on les més atrevides teories sobre l’obra de Sartre són exposades sota la inspiració de qualsevol elixir mullat en ginebra. Hugh, el germà gran, tracta de tirar endavant una carrera com a cantant que mai no acaba de quallar, mentre que Ben no renuncia a la seva vida ociosa i despreocupada. La relació que comparteixen i els vincles que estableixen amb el seu entorn esdevenen el principal contingut del film.

Aspectes tan controvertits com els prejudicis racials o els rols de gènere retrògrads transiten per lapel·lícula de forma subtil i pertinent sense acaparar l’epicentre de l’acció, ja que l’obra decideix expandir-se a l’àmbit de les relacions en general. Shadows es fa gran amb cada seqüència i se sublima en els seus impúdics primers plànols per dibuixar una radiografia urbana i emocional, per aixecar un mirall que projecta la idiosincràsia de les ànimes que passegen per la ciutat mentre el contrabaix de Charles Mingus amplifica cada batec i el saxòfon de Shifi Hadi les precipita cap a l’ombra més tènue, la boira més densa, la pell més addictiva.

Més informació sobre Shadows.