Una niña triste en el espejo me mira prudente y no quiere hablar. Hay un monstruo gris en la cocina que lo rompe todo y no para de gritar. Tengo una mano en la garganta que con sutileza me impide respirar. Una venda me tapa los ojos. Puedo oler el miedo y se acerca.
Tengo un nudo en las cuerdas que ensucia mi voz al cantar. Tengo una culpa que me aprieta, se posa en mis hombros y me cuesta andar.
Pero dibujé una puerta violeta en la pared…
Les portes i les finestres poden ser entrades i sortides. Quan a més a més, són violetes, les paraules carreguen amb un significat “extra”: una porta violeta és la porta per on han de sortir totes les dones que pateixen violència de gènere.
Aquestes paraules pertanyen a la cançó “La Puerta violeta” que la cantautora Rozalén va incloure al seu disc “Cuando el río suena…” publicat l’any 2017. Aquesta cançó que va escriure pensant en totes les dones maltractades, pretén ser un himne contra les agressions masclistes a dones pel fet simplement de ser-ho. Això és justament la violència de gènere i així es defineix al preàmbul de la Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género, i que diu el següent:
La violencia de género no es un problema que afecte al ámbito privado. Al contrario, se manifiesta como el símbolo más brutal de la desigualdad existente en nuestra sociedad. Se trata de una violencia que se dirige sobre las mujeres por el hecho mismo de serlo, por ser consideradas por sus agresores, carentes de los derechos mínimos de libertad, respeto y capacidad de decisión.
El 25 de novembre, 25N, se celebra el Dia Internacional contra la Violència vers les dones i, any rere any, veus de tot el món diuen “Prou”, “Ni una menys”, “Estimar no fa mal”, “Ens volem vives”… perquè això s’acabi i no hi hagi cap dona morta per aquest tipus de violència.
Que la violència de gènere es representi amb el color violeta, podem trobar-hi diverses teories. Algunes parlen del color de les teles que confeccionaven les dones, que es van tancar a la fàbrica Cotton de Nova York, per reivindicar millores salarials i que van morir a causa d’un incendi. Altres, que era el color que van fer servir les sufragistes angleses per reclamar el vot femení inspirat en la noblesa anglesa. Però també podria ser el color dels cops, el morat dels blaus que queda a la pell quan et fas mal. Quan et fan mal.
Però les agressions físiques només són les proves “visibles” del maltractament. La violència més perillosa és la que no es veu, la que s’amaga al darrere, la que anul·la a la persona i no la deixa sortir del pou, de l’infern. Aquesta violència psicològica fa que sigui més difícil detectar qualsevol mena de maltractament.
Al Bibarnabloc ja hem recomanat lectures sobre aquest tema. Aquí teniu uns quants exemples:
La pel·lícula Te doy mis ojos de la directora Icíar Bollaín, retrata perfectament tot el cicle de violència que pateix una dona maltractada. En una de les escenes, la Pilar (interpretada per una immensa Laia Marull), defineix la música com els colors:
El violeta es el color del miedo
Quan la Rozalén va fer la cançó de “La Puerta violeta“, va voler fer el seu videoclip a la Sierra de Segura de Albacete després del greu incendi que va patir l’any 2017, on es van cremar més de 3.000 hectàrees. D’aquesta manera, feia una metàfora visual representant amb la terra cremada, tot el calvari dels maltractes que pateixen moltes dones. Al respecte, ella mateixa diu a la seva web:
El machismo que todo lo quema. La mano en el cuello que con sutileza nos impide respirar. La venda que no nos deja ver. Una culpa que aprieta y paraliza nuestros pies. Una flor que se marchita, un árbol que no crece. Un castigo que se nos impone. El verso que nos tacha y nos anula. Las cadenas, las grietas, las arrugas, el corsé… las mujeres que lucharon por nuestros derechos y susurran en la nuca. Las humilladas, esclavas, cosificadas, asesinadas… siempre presentes.
No encontré mejor metáfora que ésta. Ese monte verde, rojo, amarillo, de mil colores y rebosante de agua es el que debe de ser. Nos queremos libres, felices, Vivas. Sólo puede existir un mundo más amable si es de color violeta, si es entre iguales, si es feminista… El feminismo nace por la necesidad de Igualdad de Derechos entre hombre y mujer. No se le debe temer. Es el machismo el que mata.
Aquí teniu el vídeo de la seva cançó “La Puerta violeta”:
I per continuar obrint portes de color violeta, la Biblioteca F. Bonnemaison, ha programat un any més, el cicle d’activitats amb motiu del 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones. En “25N Càpsules formatives” trobareu interessants activitats al voltant de la violència de gènere en la societat actual i el que és més important, com defensar-se i fer-hi front.
Per a més informació, podeu consultar la web de la biblioteca.
Gràcies per recordar-nos que les dones encara pateixen violència per raó de gènere.
És una commemoració trista i, a la vegada, encara necessària la del dia 25 de novembre. Tot violeta, morat, o blau fosc.
Cada vez que escucho esta canción me emociono. Ojalá llegue el día en el que la muerte de una mujer por violencia de género deje de ser noticia.
Nos queremos vivas!!
Crec que estem en el camí de que la societat reconeixi la valúa de la dona!
Tant de bo sigui real!
Gràcies per la
informació del significat dels colors ho desconeixia!
Fer-ne visibilitat és important, donar-ne eines encara més.
Bona feina.
Esta canción de Rozalen es muy emotiva. Pero sin duda alguna os recomiendo otra. La oreja de Van gogh “tu no vales más que yo”año 2016
Letra:
Hoy he despertado en el suelo del salón
Con la mirada esquivando un nuevo sol
Que acariciaba mi mejilla con temor
Fuera discutían golondrinas y un avión
Pero el silencio en casa era ensordecedor
Estás paredes saben bien lo que pasó
Ya no quiero tus disculpas, no quiero escuchar tu voz
No quiero nada, solo un poco de valor
Para decirte que no eres mejor que yo
Se acabó, tu mano al viento dibujando un cinturón
Tu voz cobarde excusando al tirador
Tus condolencias explicando la razón
Y por eso me voy y por eso te digo
Ni el mismo diablo me hubiera hecho el daño que me has hecho tú
Y por eso me voy, por eso te maldigo
Pero antes quisiera decirte a la cara una vez sin temor
Que tú no vales más que yo
Bajo las costuras sigo siendo de papel
Te di mi alma escrita en cada atardecer
Te di mi vida y la arrugaste sin leer
Llevo tus fantasmas tatuados en mi piel
Y tú desprecio paseando en el andén de mi memoria
Que no pierde nunca el tren
Ni una noche más en vela esperando al cazador
Desorientado por la niebla y el alcohol
Mientras al alba cae vacío un cargador
Se acabó mirar al suelo cuando cruzo el callejón
De tus miserias como si fuera mi error
En mi tristeza nadie manda más que yo
Y por eso me voy y por eso te digo
Ni el mismo diablo me hubiera hecho el daño que me has hecho tú
Y por eso me voy, por eso te maldigo
Pero antes quisiera decirte a la cara una vez sin temor
Que en tu viaje al olvido por el camino infinito verás
Verás como el viento que guarda mis gritos te escupe a la cara todo mi dolor
Cuando tu sientas frío en un rincón de los siglos
Oirás lo que siempre le dice la luna al cobarde del sol
Que tú no vales más que yo
Que tú no vales más que yo
Que tú no vales más que yo
link de youtube
https://www.youtube.com/watch?v=G-evIhIGzkI
Muy buen articulo. Es necesario que sigamos luchando para que no se repita nunca la violencia de genero. Ni una más!