Lechte, John. Cincuenta pensadores contemporáneos esenciales. Madrid: Cátedra, 2006
Els pensadors contemporanis presentats en aquest llibre comprenen les etapes de pensament des de l’estructuralisme fins al postmodernisme. No tots són filòsofs, també hi ha sociòlegs, especialistes de la semiòtica, escriptors, economistes i amants de l’art del cinema. L’estructuralisme destaca l’element del sistema. Un sistema sovint funcional en què les parts es relacionen i la diferència entre els elements dissenya el marc d’actuació humana. Per exemple, Mauss explica la importància del regal dins la llei de la correspondència entre els humans, Merleau-Ponty subratlla l’experiència viscuda a partir sempre de la percepció. Una cultura, des del punt de vista estructuralista, ve definida a partir de la diferenciació d’altres.
Val a dir que no tots els autors defensen la continuïtat entre passat, present i futur. Autors com Bachelard i Canguilhem no veuen la continuïtat entre passat i present/futur. A més, cada present construeix allò vertader i allò fals. Chomsky, gran intel·lectual liberal i d’esquerres, és conegut per la gramàtica transformativa i creu que la competència lingüística no s’aprèn pel vell sistema d’estímul-resposta, sinó que es produeix d’un mecanisme a priori del sistema cognitiu en què una persona redueix la formació d’oracions a un nombre petit de regles.
L’estudi de l’alteritat recorda la figura del pensador Emmanuel Levinas, que defineix que la transcendència és el sentit de ruptura i obertura a l’altre. El caràcter simbòlic dels objectes té valor en les relacions humanes, com descriu Baudrillard, autor postmodern. Kafka i Duras, ambdós també autors postmoderns, són mestres de l’enigma i de les forces emotives en els éssers humans, respectivament.
Chomsky no seria l’únic expert en semiòtica que ha passat a la història per les seves teories polivalents. Saussure, que va estudiar de prop l’origen de les llengües a partir del sànscrit, també va fer contribucions respecte al sistema sociocultural en la comunicació; Kristeva aprofundeix en l’inconscient del llenguatge, tot recordant que entre aquests cinquanta pensadors no podem oblidar Freud, gran pare de la interpretació dels somnis. Umberto Eco centra la potencialitat del lector que crea «possibilitats» en cada lectura tot demostrant la seva personal fascinació pel món medieval i pel món modern, que té com a característica que ho jutja tot.
Cal reconèixer que l’anàlisi estructural ha estat pare dels models. Els models tan treballats en moltes àrees van tenir el seu pes en la visió positivista. Habermas va lluitar contra aquest determinisme tot indicant que la vida social prové de l’emancipació i de la comunicació. La comunicació i la identitat relacional, per una banda, i la contingència o autonomia personal, per l’altra, són el quadre fluid que marca els passos identitaris segons la contribució de Laclau.
Més enllà Braudel aporta nous elements a les accions humanes. Aquests nous elements del context serien el clima, la tecnologia i l’espai.
Si volem conèixer més a fons els nous pensadors actuals, hauríem d’afegir a aquesta llista Judith Butler sobre estudis de gènere, Hartmut Rosa sobre la importància de la velocitat en el nostre món quotidià, Zygmunt Bauman i la vida líquida o Axel Honneth sobre la importància del reconeixement –característica a què també va fer esment el pensador Isaac Berlin. Tots aquests nous i actuals pensadors els podeu trobar detallats en la revista Nouvel Observateur del 9-15 de març del 2013.
