“Coneix-te a tu mateix“, la inscripció al temple d’Apol·lo a Delfos, sembla una bona guia per a la vida. Així ha estat argumentat a innumerables obres de la tradició humanista occidental que han conformat en bona part la nostra creença d’allò que és una vida virtuosa.
El problema, no cal dir-ho (o potser sí?), és que conèixer-se un mateix és molt més difícil de fer que de dir. No només perquè es requereixen bons dots d’introspecció, de reflexió. A més, la voluble vida emocional de l’ésser humà sembla un obstacle formidable per a assolir cap autoconeixement consistent. El flux i reflux de les emocions fa que no poques vegades la nostra vida oscil·li entre la racionalitat i l’absurd més patent. O potser millor: fa que la nostra vida a vegades sigui una absurda racionalitat.
A parer meu, aquest és el missatge de fons que podríem trobar als set contes breus que componen el llibre La intimitat de les bèsties, de Joan Jordi Miralles. Potser és una interpretació massa personal, però crec que no exempta de certa raó.
Miralles, Joan Jordi
La intimitat de les bèsties
Barcelona: Empúries, 2017
La intimitat de les bèsties va guanyar el 2016 el Premi Marian Vayreda de Prosa Narrativa. Miralles és un escriptor polifacètic: ha escrit novel·les, però també peces teatrals i minisèries televisives.
Els relats de Miralles són de caire realista, donat que ens presenten a homes i dones en situacions quotidianes en aparença exemptes de tot heroisme. El fet que Miralles no ens estalvií certs aspectes d’aquesta quotidianitat (el sexe i d’altres efluvis corporals, les passions fosques) fa que sigui fàcil emparentar a Miralles amb la tradició del relat breu tipus Raymond Carver.
Als relats de La intimitat de les bèsties es respira un ambient inquietant, una certa sensació que quelcom indefinit ha d’esclatar imminentment. És sens dubte una conseqüència de l’habilitat de Miralles a l’hora d’empènyer el desenvolupament del relat: un llenguatge ràpid, sense recaragolaments, i un ús molt intel·ligent de petites pistes, de finestres que s’obren només a mitges en el moment oportú però que ens permeten entendre millor els personatges de les històries i deixar-nos amb ganes de saber-ne més, tot i que Miralles sempre és mostra reticent a donar-nos-en tots els detalls.
Però també és fàcil emparentar Miralles amb una autora de culte del relat breu, Alice Munro. I és que Miralles, com fa Munro, utilitza moments que aporten girs inesperats a les històries. De nou, el saber fer de Miralles es mostra en l’economia de recursos, en la dosificació dels moments, de les pistes, en la creació d’un ambient que manté l’interès: sabem que passarà quelcom, i segurament no és allò que creiem.
Els girs de la trama en la majoria de les narracions provenen de canvis subtils, gairebé intranscendents o fins i tot absurds, però que poden tindre conseqüències de gran volada pels protagonistes. És per això que deia al començament que potser el protagonista del llibre de Miralles és l’absurda racionalitat de l’ànima humana. Tal com Miralles escriu a una de les històries:
Però de seguida va assimilar el que ja sabia, és a dir, que en aquest món hi ha coses que no tenen cap sentit i no obstant això, de la forma més natural, són definitives.
Tot plegat, La intimitat de les bèsties és un llibre d’aquells que poden convidar a reflexionar sobre la condició humana, alhora que proporciona el gaudi d’unes històries que són un excel·lent artefacte narratiu.
També podeu llegir un altre article sobre el llibre Una dona meravellosa de Joan Jordi Miralles:
