Mendes, Sam. Un Lugar donde quedarse [S.l.]: Universal, cop. 2009
Res millor que aquest títol per descriure l’objectiu que mou la parella protagonista d’aquesta comèdia realista, reflexiva i senzilla, tant en la seva posada en escena com en el seu argument. Aquesta pel·lícula és en el fons una road movie, en el sentit literal del terme, però alhora també és un viatge interior dels protagonistes per trobar el millor lloc on quedar-se i començar una nova vida amb el fill que esperen.
Darrera d’aquesta pel·lícula hi ha el més que reconegut Sam Mendes. El director britànic demostra amb aquest film que no hi ha gènere cinematogràfic que se li resisteixi, tant és que sigui comèdia, drama o acció. Si fem un repàs ràpid a la seva filmografia ens trobarem amb alguns dels títols més rellevants dels últims anys: American Beauty (1999), debut més que reconegut i premiat; Camino a la perdición (2002), un dels millors exponents del cinema negre dels darrers anys; Revolutionary Road (2008), impecable retrat de la descomposició i trencament d’una parella a la dècada dels 50; o la més recent Skyfall (2012).
Sam Mendes la va rodar en clau de comèdia i va saber reflectir els dubtes i les pors d’una parella interpretada per John Krasinski i Maya Rudolph. Tots tres, actors i director, transmeten una complicitat que enforteix la història i que la fa propera.
La parella protagonista pren la decisió de fer un viatge per trobar el millor lloc on poder formar una família. Per tal de poder assolir el seu objectiu, inicien un recorregut que els portarà a diferents indrets de la geografia americana i coneixeran diferents models de família: des dels pares paterns, que demostren una absoluta indiferència davant la notícia i no modificaran els seus plans de viatjar i viure a Europa, fins la parella hippie, interpretada per Maggie Gyllenhaal i, que ens ofereix algunes de les escenes més divertides de la pel·lícula.
Estructura en capítols, un per cada parella que troben, i amb un capítol final, la pel·lícula reflecteix positivisme i optimisme davant les més que normals incerteses, dubtes i pors dels seus protagonistes. En aquest sentit, la pel·lícula té el mèrit de no allunyar-se gens de la realitat en què ens trobem actualment, però en comptes de deixar-se endur pel pessimisme ens ensenya a fer un somriure davant les adversitats.
Una comèdia lleugera, sense gaires pretensions, que es podria considerar una obra menor del seu director, però que veient-la dins la seva trajectòria sembla evident que intenta compensar el devastador neguit i l’onada de pessimisme que va deixar Revolutionary Road, la seva anterior pel·lícula. I per aquesta mateixa raó, voluntàriament va subratllar el to de comèdia i d’esperança que s’obre als protagonistes al final de la pel·lícula.
