Metheny, Pat. What’s it all about. New York : Nonesuch, 2011

Dins del marc del 43 Damm Festival de Jazz de Barcelona, Pat Metheny no va faltar a la seva cita habitual amb la ciutat, on toca de tant en tant. En aquest cas, ens va visitar per partida doble: en solitari amb una Master Class el dia 23 al Conservatori del Liceu, i amb el Pat Metheny Trio (amb Larry Grenadier i Bill Stewart) el 24 de novembre a l’Auditori.

Pensava que a aquestes alçades no calia fer cap presentació d’aquest músic però l’altre dia parlant amb un amic me’n vaig adonar que sí, per què no tenia ni idea de qui era. I qui és? doncs simplement un dels més prestigiosos guitarristes del món, amb un bon grapat de Grammys guanyats i discos editats, i més de 30 anys al món de la música (com a professor i com a músic).

Amb Bright size life, del 1976, va començar una reeixida carrera musical que ens porta fins ara, havent editat discos en diferents formats i estils, essent potser els més recordats els que ha tret amb el Pat Metheny Group (amb l’inseparable Lyle Mays), com Offramp (1982), Travels (1983), Letter from home (1989), We live here (1995), Imaginary day (1997), Speaking of now (2002), o The way up (2005), entre molts altres.

També cal destacar els seus discos en format Trio: Rejoicing (1983) (amb Charlie Haden i Billy Higgins), o Question and answer (1990) (amb Dave Holland i Roy Haynes); en format Quartet: 80/81 (1980) (amb Charlie Haden, Jack DeJohnette i Michael Brecker) o Song X (1986) (amb Ornette Coleman); i els seus discos amb alguns dels artistes més destacats del panorama jazzístic: I can see your house from here  (1994) (amb John Scofield), Like minds (1999) (amb Gary Burton, Chick Corea o Dave Holland), o Metheny Mehldau (2006) (amb Brad Mehldau).

Una altra faceta que en contades però encertades ocasions ha desenvolupat és la de compositor de bandes sonores, destacant The falcon and the snow man (1985) (on apareix la cançó This is not America, cantada per David Bowie), o A map of the world (1999).

Per si els noms que apareixen a dalt no són suficients, podríem enumerar alguns dels artistes amb qui ha tocat, per intuir la seva importància: Jaco Pastorius, Joni Mitchell, Milton Nascimento, Noa, Joshua Redman, Tony Williams, Cassandra Wilson, Gary Burton, Enrique Morente… la llista seria interminable, però amb aquests noms ens fem una petita idea de l’entitat del personatge. I sí, accepto que algú em retregui la quantitat de dades i noms que acabo d’exposar però qui el conegui sabrà que de fet em quedo molt, molt curt… ha participat en més de 70 discos!!!!

En quant als discos firmats per ell en solitari, el que ens ocupa, What’s it all about, seria el més recent, ja que ha sortit publicat aquest 2011, i serviria per explicar la seva inquietud aventurera o potser la llibertat que li dóna ser qui és i poder fer el que li vingui de gust en cada moment, ja que als seus discos com a solista és on se surt una mica del guió establert i on experimenta més.

No és experimental un disc gravat majoritàriament amb una baritone acoustic guitar? o que en algun tema utilitzi la seva peculiar guitarra Pikasso de 42 cordes?

Hem d’afegir que a més es tracta en la seva totalitat de versions, en molts casos de cançons molt conegudes, que amb la seva particular sonoritat aconsegueix que ens costi reconèixer. Temes com The sound of silence, de Simon and Garfunkel, Alfie, de Burt Bacharach, Garota de Ipanema, d’Antonio Carlos Jobim, o And I love her, dels Beatles,  ell els duu al seu terreny, aportant el seu propi caràcter a unes melodies que en algun moment li han marcat des de que es va començar a dedicar a la música, retrent el seu personal hommenatge.

Existeix un precedent en la seva discografia: el 2003 va gravar One quiet night, un disc també fet amb el mateix instrument però amb composicions pròpies, que inclús va merèixer un Grammy. Aquest disc del 2011 es podria considerar una mena de continuació d’aquell, amb la diferència de tractar-se de temes d’altres autors, i per utilitzar una instrumentació més variada.

Potser no seria aquest el primer disc que recomanaria de Pat Metheny, no per què sigui un disc dolent, sinó per què no és el més representatiu de la seva discografia, és més aviat una mena de divertimento o un exercici d’autocomplaença, que s’entén com un desig de provar coses noves sense haver-se de justificar.

Amb tot, un guitarrista que es troba entre els grans, que ha sabut trencar fronteres i anar més enllà del jazz clàssic, flirtejant amb el pop, el country, la música clàssica, el blues, el folk, les músiques del món….; que té un so propi, recognoscible al 100% (encara recordo quan el vaig descobrir, escoltant Are you going with me?, una cançó que em va captivar des del principi i que em va fer dubtar si el que sonava era o no una guitarra), un músic tot terreny que no deixa de reinventar-se.

Com diu la seva web: “With Pat Metheny, you simply never know what is coming next“…