Barbal, Maria. Pedra de Tartera
Barcelona: RBA/La Magrana

La vella Conxa, des d’una Barcelona “(…)on les finestres no donen al carrer(…)”, estira el fil de la memòria. Maria Barbal va confegir, amb Pedra de Tartera, un personatge que fuig de les pàgines d’aquesta novel·la breu, de mots precisos i preciosos i ens amara la memòria col·lectiva. Als habitants dels epicentres ens recorda que existeix el Pallarès. Bufa el vent a la Vall d’Àssua sobre la vida a pagès en el Pirineu. I molt més inabordables, els altres vents, els de la Història al marge de la feina diària de tenir cura del bestiar, del tros i de la mainada, del foc de la cuina que bull l’escudella o el brou i que cal mantenir viu.

I, tot i l’omnipresència del Pallars del primers 60 anys del segle XX i que l’autora ens obsequia amb girs i lèxic del català occidental d’aquelles contrades (i que tan poc s’escolta en els epicentres que dèiem), aquesta no és una novel·la ni determinista ni rural. És la història d’una dona que s’ha tingut a ella durant els seus desarrelaments. Com a herència el treball: constant, callat, extenuant. La necessitat d’aprendre a estimar en tot allò que fa. I, sense desitjar-lo, l’odi.

La protagonista, des de “(…)l’últim graó abans del cementiri(…)”, s’adona que els fets crucials de la seva vida ja els havia pressentit sempre abans. Però tant els espantosos com els bells se li han abraonat sense permís reclamant-li l’esforç necessari per absorbir-los i seguir sempre endavant.

I si encara hi sou a temps, fins el 20 de març al TNC, no us perdeu tampoc l’esplèndida adaptació teatral que n’ha fet Marc Rosich i que ha interpretat, sota la direcció de Lurdes Barba, un elenc generós i brillant, del qual en sobresurt la protagonista, una àurea Márquez que colpeix i embadaleix a parts iguals.