La libertad, ay que me gusta la libertad,
¡La libertad! 

De los pájaros que vuelan…
ninguno como el cochino

Abel, Dominique. Polígono Sur: el arte de las tres mil. Barcelona: Manga, cop. 2004

Al barri de Las Tres Mil Viviendas de Sevilla no hi arriben els autobusos, ni els taxis, ni els pizzers, si de cas les ambulàncies. Castigat per la droga, la delinqüència i l’exclusió social, exemple de barraquisme vertical, és també un barri en ebullició musical, amb un dia a dia que barreja els vells gitanos de Triana, reallotjats al Polígono a la força en època franquista, amb els joves criats a Las Tres Mil, on es fa vida al carrer i es dóna forma a una altra manera d’entendre el flamenc. On conviuen i d’on han sortit artistes com Rafael i Raimundo Amador, Juana la del Revuelo, José Jiménez Bobote o Emilio Caracafé.

Segons la directora, Dominique Abel, la vida a Las Tres Mil és “artística, al·lucinant i addictiva”. I així és com ens la mostra en aquest llargmetratge que es situa entre el documental i la ficció i que respira flamenc a cada pla. I és que la seva intenció no ha estat fer un documental de denúncia social al voltant de l’heroïna, el narcotràfic, les confiscacions d’armes o l’absentisme escolar, tot i que hi apareixen com a realitat contextual.

Més aviat la intenció ha estat de difusió cultural: amb l’excusa d’un concert en homenatge al lletrista Tio Pepe el Quemao i a partir de situacions pactades, diferents artistes, personatges i famílies del barri ens mostren la seva manera de viure la música, el flamenc principalment, com forma part de la seva vida quotidiana i com aquesta és i ha estat la manera de transmetre’s de generació en generació entre el poble gitano.

Anys enrere Paco Ortega ja va retratar una mostra dels artistes d’aquest barri al treball discogràfic Las 3000 viviendas, viejo patio (1999). I més tard també ho ha fet la Bienal de Flamenco de Sevilla que va dedicar una nit al barri de Las Tres Mil en la seva edició del 2010.

Dominique Abel, cineasta (i actriu i ballarina i model) francesa, nascuda a Paris, va descobrir el flamenc farà uns vint anys, i després d’immergir-s’hi i ballar-lo als escenaris fins i tot, va decidir deixar-lo en un exercici d’integritat personal i retratar-lo des de fora. Però també des de dins, després d’anys de viure’l, com ens explica ella mateixa a la seva web, on fins i tot ens ofereix curiositats com fragments del guió amb reflexions com aquesta: “El burro desde el 4tº piso de un edificio y el Indio en la ciudad: ya está plantado el decorado, y dice mucho sobre el desarraigo y consecuentemente, sobre el lugar donde se va a desarrollar toda la película.”

I un últim apunt, la pel·lícula va aconseguir la Menció Especial del Festival de Berlín de 2003, segons el jurat “per la brillant mirada del director i per la rica i grandiosa cultura del poble gitano, una cultura sovint incompresa i oblidada”.