Rovira-Beleta, Francisco
Los Tarantos
Valladolid: Divisa, 2008

Al Bibarnabloc ens volem afegir a la celebració de l’Any Carmen Amaya que, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort, preveu tot un seguit d’activitats durant l’any 2013 dedicades a retre homenatge a aquesta artista barcelonina i catalana universal.

I no trobo millor manera de recordar-la que amb aquest imprescindible document en forma de pel·lícula que és Los Tarantos. Primer, perquè ens permet recuperar la figura de Carmen Amaya en el Somorrostro de la seva infància i que tant va contribuir a engrandir el mite de la bailaora; segon, perquè és el seu testament artístic i ens dóna l’oportunitat de gaudir del seu art en estat pur; i finalment perquè és una magnífica pel·lícula que va ser nomenada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1963.

Dirigida per Francisco Rovira-Beleta (Barcelona, 1912-1999), l’acció transcorre a principis dels anys seixanta dels segle XX a Barcelona, concretament al barri de barraques del Somorrostro. Basada en l’obra de teatre “La historia de los Tarantos” (1962) d’ Alfredo Mañas, explica la tràgica història d’amor impossible entre Rafael “el Taranto“ (Daniel Martín) i Juana de “los Zorongos“ (Sara Lezana) pel fet que pertanyen a dues famílies gitanes enfrontades (o com diuen a la pel·lícula, “contràries“). La mare de Rafael, Angustias (Carmen Amaya) està disposada a ajudar la parella a tirar endavant el seu amor, oblidant els odis ancestrals. Però no passa el mateix amb la família dels Zorongos. La tensió va en augment fins que el drama es fa inevitable.

Tot i la comparació evident amb l’argument de Romeo i Julieta, l’obra d’Alfredo Mañas i l’adaptació de Rovira-Beleta ofereix una versió més Lorquiana que de Shakespeare. Però inspirada per la música i coreografies de West Side Story, estrenada tot just un any abans, Los Tarantos és una pel·lícula musical que situa l’argument en l’imaginari del món dels gitanos i utilitza la força dramàtica del flamenc com a fil narratiu. És, com diuen als extres del DVD “la primera i més genuïna plasmació dels gitanos al cinema espanyol”

I aquesta és la segona lectura de la pel·lícula: la música i la dansa dels gitanos. Los Tarantos és una classe magistral del millor flamenc que es feia a Catalunya. Per els neòfits, cal recordar que “taranto” i “zorongo“, el nom de les famílies protagonistes, són dos pals del flamenc. I el drama es desenvolupa a ritme d’aquests i d’altres pals com “la soleà“, “la rumba“, “el tango” “la buleria“, “el garrotin” “el fandango o “el tiento“. Per aquesta master class a més a més de “monstres” com Carmen Amaya i Antonio Gades tenim a primeres figures com Sara Lezana, El Estampío, El Chocolate o la Singla ; i fins i tot secundaris de luxe com Peret

Només cal veure aquesta mítica escena….

Amb el pas del temps alguns crítics també han volgut veure el treball de Rovira-Beleta des de la perspectiva de la crítica social. Són molts els articles que destaquen que a Los Tarantos s’hi veuen reflectides les ferides encara no cicatritzades de les dues Espanyes; la realitat del poble gitano més enllà dels tòpics, així com la marginació i misèria de gran part de la societat franquista. Alguns fins i tot la situen en la onda del neorealisme italià, el “free cinema” anglès o fins i tot el cinéma vérité francès.

El que no admet dubtes és que Los Tarantos tenen un valor afegit documental pel fet d’immortalitzar una Barcelona desapareguda que forma part de la memòria col·lectiva. El record del Somorrostro i d’altres barris de barraques és sens dubte el més evident d’aquest llegat. De fet El Somorrostro va desaparèixer poc després a corre-cuita, per donar bona imatge davant la visita de Franco a Barcelona per commemorar els “25 años de paz“. Però hi ha més: fins i tot el calendari del rodatge es va modificar per aprofitar l’excepcionalitat de la nevada històrica que va caure sobre Barcelona aquell 1962. I què em dieu d’aquestes Rambles amb els primers turistes i els marines de la VI Flota Americana que serveixen de teló de fons al ball “por farrucas” d’Antonio Gades?

Però no em vull allunyar de l’objectiu inicial de retre homenatge a Carmen Amaya. Per explicar-vos la seva vida i el paper que ocupa en la història de la dansa en general, i de la flamenca en particular, necessitaria molt més espai que aquest post i probablement repetiria el que ja han escrit d’altres molt més experts i documentats que jo.

Us recomano la bibliografia que tenim a les biblioteques si voleu descobrir o saber més de La Capitana, aquella nena gitana de soca-rel que vivia a les barraques del Somorrostro i que amb sis anys cantava i ballava amb el seu pare (el guitarrista José Amaya El Chino) a bars i cabarets com el Set Portes, el Cangrejo Flamenco o el Villa Rosa.

Descobrireu com sent dona, gitana i pobre va arribar a actuar davant Alfonso XIII, Roosevelt o la Reina d’Anglaterra. I com aquella nena a qui el mar li va ensenyar a ballar va revolucionar Hoolywood amb el seu art i el seu caràcter.

La dona que va recórrer el món; que va ser portada de la revista Life i que va ser públicament admirada per Marlon Brando, Charles Chaplin, Jean Cocteau o Greta Garbo. La dona que en tornar de Mèxic el primer que va fer va ser anar al Somorrostro per ballar amb la seva gent abans de morir amb 47 anys a Begur l’any 1963. Tot just un any després de rodar, ja greument malalta, la seva darrera pel·lícula: Los Tarantos.

L’apropiació i ús ideològic que en una època se’n va fer del flamenc i de l’art dels gitanos, ha comportat que durant molt de temps l’hàgim ignorat i fins i tot rebutjat. Però si despullem l’art de Carmen Amaya d’aquestes connotacions; tant si ens agrada el flamenc com si no, hem de situar la seva figura en el món de la dansa a l’alçada de genis com Nureyev, Isadora Duncan, Martha Graham, Pina Bauch o Nijinsky. Pel respecte a les tradicions i la perfecció en l’execució, però sobretot per la innovació.

Diuen els que en saben que, entre moltes altres raons, Carmen va esdevenir la bailaora total que coneixem quan, posant-se els pantalons, va afegir als moviments de cintura cap amunt de les dones, el moviment de cames i peus fins aleshores només reservat als homes.

Tant de bo la celebració de l’Any Carmen Amaya contribueixi a deslliurar-nos dels prejudicis i ens permeti apropiar-nos i sentir-nos orgullosos d’aquesta dona gitana, flamenca i catalana.

Actualment el seu record a Barcelona és visible en dues escultures. El seu llegat artístic el podem trobar al Tablao de Carmen, al Poble Espanyol i al Festival Carmen Amaya.

I no oblideu que Carmen Amaya forma part de la col·lecció local de la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat, on podeu trobar molta informació i activitats puntuals per recordar la seva figura. També us recomano el fons especial de flamenc i dansa de la Biblioteca Ramón d’Alòs-Moner

Si us agrada la dansa en general no us podeu perdre La dansa no fa por, un cicle que, entre abril i juny, ens farà ballar a les biblioteques. En aquesta edició, la 4a, el ballarí Toni Jodar ens farà una introducció a la dansa a Catalunya.

Organitzat per Biblioteques de Barcelona i El Mercat de les Flors, amb la col·laboració de Bddansa i el Departament de Cultura de la Generalitat.