Radford, Michael. El cartero (y Pablo Neruda). Madrid: Buenavista, DL 2002

És evident que el cinema té un avantatge per sobre de la literatura escrita, la imatge. La imatge, com també la paraula, pot arribar a reflectir emocions, sentiments, accions, intencions, pensaments, etc. Però quan s’ajunten totes dues, imatge i paraula, -fins fa poc jo pensava que eren els únics pols oposats que es repel·lien- el simbolisme, el suggeriment, la poètica poden arribar a la seva màxima expressió.

Per a un lector despistat les paraules poden resultar fredes, distants, repetitives. Llegir: la poesia no és de qui l’escriu sinó de qui la necessita li pot semblar una frase més del llibre, però quan aquest pensament es fa en veu alta i visualitzem el patiment de qui la diu, aquesta agafa una altra dimensió.

El mateix podem experimentar davant la descripció d’un paisatge o d’un fet. Pot no tenir el mateix efecte llegir una llista de substantius acompanyats dels més lírics adjectius que escoltar la brisa del mar o el bramar de les ones; que veure la bellesa inaccessible de l’horitzó en silenci davant una discussió; que observar per una porta semioberta el moment en què la mà del poeta agafa la cintura d’ella mentre ballen; que emocionar-te amb uns ulls vermellosos que recorden a l’amic en la distància.

Aquests són només uns exemples de la poètica que trobareu a les imatges d’El cartero (y Pablo Neruda), pel·lícula basada en la novel·la El cartero de Neruda de l’escriptor xilè Antonio Skármeta. És aquesta una més de les moltes pel·lícules que existeixen on lector i espectador podem gaudir de la magnífica unió entre cinema i poesia.

Al principi del film Mario, el carter, li pregunta a Neruda què són les metàfores i el poeta li respon les metàfores són quan parles d’una cosa i la compares amb una altra. També li aconsella que si l’expliques, la poesia es torna banal.

I al final, la mort. De morts cinematogràfiques n’hi ha moltes, però una de les possibles, la d’El cartero (y Pablo Neruda) és aquesta. Una multitud. Un poema escrit en un paper. El paper que cau d’unes mans. El poema que vola com una ploma. I al final cau a terra. La multitud que fuig, el trepitja…

El següent vídeo fa referència al títol del post, fruit d’una conversa entre Beatrice Russo i la seva tieta. Per cert, sembla que a la poesia sempre hi ha d’haver una Beatrice pel mig. Sinó llegiu a Dante, D’Annunzio i Mallarmé.

La banda sonora d’El cartero (y Pablo Neruda), va guanyar l’Oscar a la millor banda sonora dramàtica. També és curiós el fet que Massimo Troisi, l’actor que fa de Mario, va morir al poc d’acabar-se el rodatge de la pel·lícula, rebent dues nominacions, a títol pòstum, als Oscars com a millor actor i millor guió.

Per acabar us adjunto el poema de Pablo Neruda La poesía, l’esperit del qual sobrevola durant tota la pel·lícula.