(Nova Jersey, Estats Units, 1996)
Tillie Walden va néixer al si d’una família de classe mitjana a un poble de Nova Jersey, amb un germà més gran i un altre germà bessó. Als dotze anys, la família es traslladà a Austin (Texas). Aquest és el punt de partida de l’obra que la catapultà, Piruetas, on explica les seves vivències com a patinadora de competició, esport que practicava d’ençà que tenia cinc anys, i amb l’entorn d’Austin (el col·legi, les amigues del patinatge, les entrenadores, les competicions nacionals) i com havia d’amagar la seva orientació sexual per por enmig d’un entorn profundament conservador.
Piruetas, que va ser el seu treball de final de curs, va guanyar el premi Eisner al millor còmic basat en històries reals i el premi del Saló del Còmic de Barcelona del 2017, entre altres premis. Però la Tillie va començar a dibuixar ja quan encara estudiava a l’institut. El seu pare, programador, veient el seu desinterès per estudiar a la universitat i el seu talent com a dibuixant, li obrí una pàgina web on penjava els seus dibuixos. Tillie assistí a un workshop impartit pel dibuixant i estudiós del còmic Scott McCloud que, segons ella, va ser determinant per la seva carrera. Cursà estudis de dibuix al Center for Cartoon Studies de Hartfort, a l’estat de Vermont (d’on va sorgir el projecte de Piruetas), i on actualment imparteix classes.
L’editorial britànica Avery Hill la va descobrir gràcies a la pàgina web i li van publicar el que seria el seu primer còmic, El fin del verano, una obra fantàstica sobre un noi feble que viu en un palau amb un gat gegant, que es publicà originalment el 2015 i que tot just acaba de sortir traduït per La Cúpula el maig del 2022. El fin del verano va guanyar el premi Ignatz a la millor artista revelació de l’any. La seva segona obra, I Love This Part, també publicada per Avery Hill, guanyà l’Ignatz al talent més prometedor. Va ser la primera història on s’atreví a incloure una història d’amor entre dues persones del mateix sexe, malgrat no sentir-se del tot segura per abordar aquesta temàtica, marcada per tot el temps que va estar amagant la seva orientació.
Piruetas va ser la primera obra publicada per First Second als Estats Units, seguida el 2018 per la immensa epopeia espacial en dos volums En un rayo de sol, adaptació del webcòmic que havia publicat online. Guanyadora del premi de Los Angeles Times, l’obra, portentosa a nivell visual, explora qüestions de gènere i de relacions no normatives.
El 2020 publicà ¿Me estás escuchando?, amb el que guanyà el seu segon premi Eisner, en aquest cas en la categoria de millor novel·la gràfica, una road movie de retrobament, sanació, reivindicació i onirisme.
Al 2022 va publicar amb la dibuixant Emma Hunsinger el llibre infantil My Parents Won’t Stop Talking! i té prevista la publicació d’un spin-off de The Walking Dead titulat Clementina, basat en aquest personatge de la sèrie.
Tillie Walden viu actualment a Lebanon, New Hampshire, amb el seu gat Stan, i diu que encara acostumada als horaris de quan entrenava. Confessa que enceta els seus treballs sense un guió preestablert, perquè creu que li treu l’ànima als seus llibres. Tan important és a Walden la influència del manga (i, més concretamente, en Yoshihiro Togashi) i les obres de l’estudi Ghiblin, com la narrativa surrealista de Little Nemo en Sunderland, així com autors contemporanis com l’Alison Bechdel, de qui Fun Home és una referència directa per Piruetas, Craig Thompson i David Small.

7 Comments
Doncs no la coneixia, no. I amb les dades que heu compartit segur que la llegiré.
Gràcies.
Bon comic de temàtica LGTBI.
Jo he llegit “Piruetas” i va ser tot un descobriment. Un testimoni sincer sobre la duresa del món del patinatge sobre gel i sobre el despertar de l’amor i com no sempre créixer és fàcil.
A mi em va encantar “¿Me estás escuchando?” i com treballa i plasma les dificultats en la comunicació entre els personatges.
La sensibilitat de la Tillie Walden i que sigui tan jove sempre em deixen parada. L’última que vaig llegir va ser “¿Me estás escuchando?”, ja que a Ignasi Iglésias – Can Fabra en tenien una, de còpies. Però ara per ara, crec que “En un rayo de sol” és l’obra seva que millor m’ha funcionat i trobo que la ciència-ficció li escau molt.
No la conec, però amb el que he pogut veure val la pena. Apuntat.
La vaig conèixer quan al programa Àrtic de Betevé van parlar de En um rayo de sol. Em va encantar.