Safranski, Rüdiger
Romanticismo: una odisea del espíritu alemán
Barcelona: Tusquets, 2009

Avui dia, el terme “romanticisme” té més a veure amb la passió de l’amor que amb cap altra cosa. Com a prova, pensem en les novel·les romàntiques, o en les comèdies romàntiques del cinema. No cal dir que això no sempre ha estat així. El Romanticisme va ser un corrent intel·lectual molt viu i poderós a l’Europa de finals del s. XVII i principis del XVIII. En alguns sentits, la seva influència continua ben present als nostres dies més enllà dels tòpics. Però què és en realitat el Romanticisme? Quins són els seus trets distintius? Per a respondre a preguntes com aquesta, el filòsof i assagista Rüdiger Safranski va escriure l’obra de la qual us parlaré avui, Romanticismo: una odisea del espíritu alemán.

Safranski divideix la seva obra en dues parts. A la primera, El Romanticismo, Safranski es comenta la gènesi i evolució del Romanticisme de la mà dels seus principals protagonistes. A la segona, Lo romántico, Safranski descriu l’esperit del romanticisme, una actitud que com diu l’autor no està confinada a cap època en concret.

Per a parlar de l’obra, m’agradaria comentar un dels capítols de la segona part. Una qüestió polèmica, delicada pel seu contingut i per les seves conseqüències històriques: va influir el Romanticisme alemany al nazisme? Si va ser així, com? Quines idees del Romanticisme van ser utilitzades pels nazis? Van ser distorsionades aquestes idees, o van ser utilitzades en la seva integritat?

La possible relació entre el Romanticisme alemany i el nazisme ha estat matèria polèmica almenys des de principis del segle XX, quan el nazisme va començar a agafar embranzida a Alemanya. Potser el principal eix en disputa d’aquesta possible influència és la polèmica noció de la “comunitat del poble”, una idea sorgida de la ploma de Johann Gottfried Herder.

Hi ha unanimitat a considerar el filòsof Johann Gottfried Herder com la principal influència a l’hora de contribuir a l’aparició del Romanticisme alemany (capítol 1). Herder tenia idees força idiosincràtiques sobre la marxa de la historia i sobre el paper de l’individu en aquesta marxa. I en certa manera, aquestes idees eren una reacció contra la força de la Il·lustració i els seus ideals de la força de la raó, així com l’universalisme moral. Per a Herder, l’ésser humà, el subjecte genèric de les reflexions il·lustrades, era una ficció: només existien éssers humans individuals, cadascun dels quals especial en si mateix i dotat d’unes potencialitats encara per explorar. Aquest personalisme radical (com diu Safranski) es troba, no obstant, matisat pel paper que Herder donava a les comunitats en el desenvolupament dels individus: per al filòsof, les comunitats haurien d’estar organitzades de forma que cadascú pogués desenvolupar el seu ésser:

En este desarrollo la comunidad es una unión para la ayuda recíproca. La unión de los individuos en la comunidad no da simplemente una suma, sino que, a través de la acción conjunta, forma en cada caso un espíritu especial, que brota de la unión y confiere a los individuos un clima espiritual de vida. (p. 27)

Aquest clima espiritual és anomenat per Herder l’esperit dels pobles. Per a Herder, aquest esperit es manifestava en aspectes com les cançons populars i altres testimonis culturals. Safranski fa una matisació important a aquesta idea de l’esperit del poble. Per a Safranski, Herder “estaba lejos de practicar un patriotisme estrecho de miras” (p. 27). Al contrari: el filòsof volia contribuir a comprendre millor altres pobles i les seves tradicions. I com a prova, Safranski recull un fragment del mateix Herder, del qual reprodueixo unes línies:

[…] Sin duda la naturaleza ha dispuesto que un hombre, y también un linaje y un pueblo, aprenda de otro y junto con otro […] hasta que finalment todos hayan comprendido la difícil lección: no hay ningún pueblo que sea el pueblo escogido por Dios en exclusiva; todos han de buscar la verdad, el jardín de la major comunidad ha de ser cultivado por todos [..]. Ningún pueblo de Europa puede cerrarse frente a los otros y decir neciamente: en mí y sólo en mí mora toda la sabiduría. (p. 28)

Res a veure aquest cosmopolitisme amb la pretensió de superioritat nacional de l’Alemanya nazi. No sols la concepció original de Herder de l’esperit del poble no té res a veure amb la idea nazi de la superioritat alemanya. A més, dintre del nazisme no hi havia disputa de com s’havia d’entendre l’esperit del poble.

I és que ens explica Safranski que als aparells ideològics del partit nazi es disputava si l’esperit del poble s’havia d’entendre en sentit “romàntic” o en sentit “realista”. Mentre els “romàntics” defensaven la noció lingüística de l’esperit del poble, aquell que pot ser copsat en les manifestacions de la cultura popular, els “realistes” es mostraven més radicals: advocaven per fonamentar l’esperit del poble alemany en una idea racial, biològica. I no cal dir, desafortunadament, quina de les dues faccions es va imposar sobre l’altre.

El nazisme també va pervertir un altre aspecte central del Romanticisme alemany. Safranski ens diu que l’infame Joseph Goebbels va fer un gir pragmàtic al Romanticisme. Des del punt de vista de Goebbels, el Romanticisme requeria una actualització, que va quedar representada amb la denominació “Romanticisme d’acer” que Goebbels va utilitzar en un dels seus discursos. Segons Safranski:

La fórmula “Romanticismo de acero” expresa el rasgo fundamentalmente moderno del régimen nacionalsocialista. El régimen no añoraba los tiempos arcaicos; más bien, se proponía construir una sociedad altamente técnica, capaz de funcionar en el plano industrial, que construyera autopistas y estuviera preparada para la guerra. (p. 319)

I continua:

Los pragmáticos del poder querían ser modernos, técnicamente progresistas, ajenos a lo sentimental, objetivos, efectivos, no sonñadores, de mirada vuelta hacia atrás, no “idílicos” como el Romanticismo histórico. Por eso Goebbels empleó la expresión “Romanticismo de acero” […]; el nacionalsocialismo [va dir Goebbels] “ha sabido quitar a la técnica su rasgo desalmado y llenarla con el ritmo y el impulso cálido de nuestra época”. (p. 320)

Aquest moviment constituïa una apropiació igual d’indeguda que la del “esperit del poble”: els romàntics alemanys mai van veure amb bons ulls la tècnica, el progrés fonamentat en l’ordre i la raó (capítol 10). Van renegar del pragmatisme utilitari de la burgesia, de la reglamentació, de la norma, de l’art al servei del petit entreteniment. Aquest rebuig de la quotidianitat, de la norma, de la tecnologia, apropa als romàntics a un fenomen pròpiament modern: l’experiència del sense-sentit de la vida. I és que cada vegada més debilitada la fe en Déu, en el misteri de l’existència que reclamaven els romàntics, només queda observar (creien) el lent pas del temps en una successió de dies pràcticament idèntics. Aquesta experiència del buit converteix, diu Safranski, als romàntics en els nostres contemporanis.

Encara es pot mencionar un altre aspecte del Romanticisme apropiat i distorsionat pels nazis: la política romàntica. Principalment gràcies al poeta Novalis, la concepció romàntica de la política va adquirir un caire transcendent:

Se trata de la tesis en virtud de la cual la “evaporación” del sentido sagrado eleva en tal grado el egoísmo del hombre, que un Estado basado en tal egoísmo no podrá sostenerse a largo plazo, sino que degenerará en revoluciones permanentes, en ausencia de paz y en violencia. De donde se deduce que el Estado no puede estar anclado solamente en la tierra, sino que ha de estar enlazado también con el cielo. (p. 156)

Una concepció totalment aliena al corrent il·lustrat imperant, exemplificada en la filosofia de Kant:

La razón moral y el sistema racional, consistente en la república, la opinión pública y el comercio mundial, son para ellos solamente fuerzas mundanas, que necesitan por otra parte un apoyo religioso. […] Sólo ella [la Esglèsia catòlica universal] garantiza un orden interno y externo que sea digno del hombre. (p. 157)

Així doncs, l’aposta de Novalis per a la vida política del seu temps, que va arribar a ser força influent, era una mena d’Imperi fonamentat en la fe catòlica. Tot i el seu aspecte totalitari, Novalis creia que la religió jugaria el paper de reconciliar els éssers humans: la preocupació de Novalis era de caràcter humanístic, no polític. Tot i això, la idea va servir una vegada més als interessos dels nazis:

¿No había soñado el Romanticismo con la defensa y el restablecimiento del Imperio cristiano de la nación alemana? […] Novalis quería el Imperio para restablecer la Europa cristiana. En cambio, el nacionalsocialismo utilizó el mito del Imperio como imagen directiva para un gran imperio “germánico”. El mito del Imperio, enramado por la mística de un “enlace entre Alemania y el cristianismo”, había de satisfacer necesidades espirituales. Este mito era vago y suficientemente prometedor para alimentar la fe en la recuperación de la grandeza alemana. Había estados y naciones, pero sólo un Imperio; aquél era el título de nobleza de los alemanes, por el momento humillados, pero que podían mirar a la grandeza futura. (p. 320)

Per tant, ni l’esperit del poble, ni el pragmatisme ni la concepció d’un Imperi romàntic permeten vincular de manera directa el Romanticisme alemany amb el nazisme. No obstant això, per Safranski sí que hi ha un vincle decisiu, un aspecte que va ser conreat activament pels romàntics i que va ser fonamental en el desenvolupament i el triomf del nazisme: Safranski l’anomena l’estranyesa sino vers el món.

Per a entendre aquest fenomen, cal situar el Romanticisme al seu context històric. Alemanya a finals del segle XVIII, quan es comença a forjar el Romanticisme, no era un país, sinó nombrosos estats autoritaris de mida petita o mitjana. La unificació d’aquests estats en un país només es va aconseguir el 1871, l’any que Guillem I va ser proclamat emperador. Aquesta fragmentació va impedir que fins molt tard en la seva història a Alemanya no s’articulés una veritable esfera política.

La auténtica esfera política quedó escasamente iluminada y daba poco estímulo a la vida epiritual. El desinterés podía crecer hasta el desprecio arrogante. Faltaba con ello una cultura política, tal como la ha producido Occidente, un humanismo político basado en el realismo, la prudencia práctica y la mundanidad. (p. 324)

I amb aquesta manca de vida política comuna, la religió va exercir un fort influx a la vida cultural:

[…] esta extrañeza política frente al mundo iba unida a una especial “devoción mundana”. La religión desencantada en la Iglesia nacional del protestantismo liberó potenciales religiosos del ánimo y estímulos insatisfechos que desembocaron en el arte, la filosofia, la literatura y la música. La cultura recibió una carga religiosa, la educación se convirtió en un sustitutivo de la religión. (p. 324)

Aquest influx de la religió va fomentar una tendència a interpretar els successos mundans a través de la lent de la transcendència, tal si com la política hagués d’anar més enllà de si mateixa, oferint conceptes i categories definitives allunyades del pragmatisme:

Los hombres se acercaban a lo político con medios inadecuados, bien existenciales, bien metafísicos y especulativos, en lugar de hacerlo con la razón pragmática. Por eso el temple político tuvo muchas veces un sonido tan falso. (p. 325)

Aquesta sospita de falsedat va contribuir a preparar en gran mesura el terreny per a l’ascens de Hitler. L’aniquilació de la democràcia per part del dictador va ser experimentat amb alleujament, tal com la pèrdua d’una càrrega pesada. Val la pena citar en extens un fragment del llibre:

Era como si se hubiese disuelto un hechizo paralizante. Parecía anunciarse algo realmente nuevo: un gobierno del pueblo sin partidos y con un caudillo, del cual se esperaba que hiciera nuevamente de Alemania una nación unida en el interior y segura de sí misma hacia el exterior. Parecía cumplirse finalmente la añoranza de una política apolítica. La política había sido para la mayoría un asunto de altercados de partidos y de egoísmo. […] La política era considerada una traición a los valores de la verdadera vida: dicha familiar, espíritu, fidelidad, valor. […] El afecto antipolítico no quiere avenirse con el hecho de la pluralidad de los hombres, sino que busca el gran singular: el alemán, el pueblo, el trabajador, el espíritu.

Lo que había quedado de prudencia política perdió todo crédito de la noche a la mañana; y lo que ahora contaba era la emoción profunda. (p. 327)

Aquesta estranyesa vers el món va fer una combinació fatal amb altre tret fonamental del Romanticisme: la destrucció creativa dels valors establerts. Safranski constata que va ser l’historiador de les idees Isaiah Berlin qui va copsar a la perfecció els efectes perversos que a Alemanya va tindre aquesta combinació:

Isaiah Berlin ve estrechamente unida la extrañeza frente al mundo con el descuido y desprecio de la normalidad, es decir, de las reglas de la vida ordinaria, gracias a las cuales se hace posible una vida común. Esas reglas son la esencia de las relaciones políticas reguladas por la razón; en ellas se protege la dignidad y la libertad de los individuos; y no se pueden menospreciar en favor de una gran idea filosófica, y tampoco en favor de las obsesiones de un gran individuo creador, que en sus obras y sus demás acciones se siente más obligado al mundo de su propia expresión que a los puntos de vista sociales. (p. 328)

El subjectivisme romàntic portat a l’extrem, fins al punt de negar l’objectivitat:

Comoquiera que se defina esta objetividad, el Romanticismo es acusado de estrellarse contra ella de una forma subjetiva e irracionalista, y de que es propicio a una actitud del espíritu que procede según el lema de que si la realidad no corresponde a mis representaciones, tanto peor para la realidad. (p. 329)

Una mena de “turmenta perfecta” es va desfermar sobre Alemanya i per extensió sobre el món. Hitler va trobar, no sols una situació social propicia, sinó un terreny intel·lectual fèrtil, en bona part per la tasca de manipulació de l’aparell del partit nazi, per les tergiversacions que va cometre. Però també en bona part perquè el Romanticisme havia sentat uns precedents molt perillosos:

Hitler es una encarnación perversa del yo […] que se construye su mundo y rompe la resistencia del no yo. Hitler quería fundar un imperio mundial desde el Atlántico hasta los Urales, deportar pueblos enteros, liquidar la vida inferior, cultivar el pueblo ario hacia un nivel superior; y poco antes de su suicidio dijo que, por desgracia, el pueblo alemán demostró ser demasiado débil y, por tanto, no era necesario que sobreviviera. Tenía que morir con él. (p. 332)

Al final del camí esperava la realitat, una realitat formada per milions de morts i un món en runes:

[…] el pueblo, que se dejó arrastrar a este frío delirio de la locura asesina, ¿no dio con ello la prueba más fuerte de su falta de sentido de la realidad? ¿No se mostró con esta circunstancia algo de esta unión entre extrañeza romántica frente al mundo y furor destructor del mundo? Habla a favor de ello el hecho de que muchos experimentaron el derrumbamiento del dominio nacionalsocialista como el despertar de un sopor, como el final de un espectro, con la sensación de haberse roto un hechizo. De la noche a la mañana parecía completamente irreal eso que había dominado hasta aquel momento; de la noche a la mañana, nadie quería reconocerse en lo que habían sido hasta hacía muy poco. (p. 332)

Romanticismo: una odisea del espíritu alemán és un llibre que, amb un estil clar però que no defuig els arguments densos, mostra a la perfecció l’abast de les idees romàntiques, així com el paper que els principals autors romàntics (Herder, Schiller, Novalis, Schelling,…) van tindre en la conformació d’aquest corrent. Un corrent que forma part de la vida intel·lectual de tots nosaltres, com a hereus que som de les primeres societats europees modernes.

Per a saber més sobre el Romanticisme, podeu veure el documental Romanticismo: la creación de la libertad, que Televisió Espanyola va emetre ja fa uns anys.