Soundgarden. Superunknown
[S.l.] : A&M, p. 1994

A principis de la dècada de 1990, una revolució creativa en el món del rock estava tenint lloc. Bandes sorgides principalment de l’est dels EEUU, en particular de la ciutat de Seattle, estaven contribuint a establir un nou subgènere dintre del rock: el grunge. L’estil practicat per aquestes bandes tenia certs elements en comú: guitarres fortament distorsionades, lletres que no defugien els temes més obscurs (alienació, drogoaddicció, depressió…), amb bones dosis de metal, però també de punk i de tradicional hard rock.

Com a tota revolució, el grunge no va ser fenomen que es produís d’un dia a l’altre. S’havia anat a formant a foc lent a finals dels vuitanta en l’escena musical independent, allunyada dels més que gastats clixés del rock de l’època: la interminable desfilada d’imitadors de Van Halen, i les monstrenques bandes clàssiques que omplien estadis. El grunge, doncs, venia a portar molt d’aire fresc a la música moderna, i les seves intencions van ser molt ben rebudes, com mostra l’èxit de bandes com els enyorats Nirvana o Pearl Jam. Però potser de totes les bandes del moviment, va ser Soundgarden qui va portar el grunge més enllà dels seus pressupostos inicials gràcies al seu disc de 1994 Superunknown.

L’encarnació de Soundgarden de l’època (i la que es manté avui dia) era Chris Cornell a la veu i a la guitarra, Kim Thayil a la guitarra, Ben Sheppard al baix, i Matt Cameron a la bateria. Més rockers que Nirvana i més experimentals que Pearl Jam, però més accessibles que Alice in Chains, Soundgarden van aconseguir amb Superunknown deixar enrere la que en pocs anys s’estava convertint en la fórmula previsible del grunge. La banda es va obrir, i tot i mantenir les influències del metal o del rock clàssic, va afegir tocs de psicodèlia, de pop i de música de l’Orient Mitjà i de l’Índia. Com a resultat, Superunknown va ser aclamat per la crítica i pel públic, convertint-se en un fenomen de vendes a tot el món, sent reconegut amb el pas del temps com un dels millors discos de la història del rock.

A Superunknown trobem un ampli ventall de recursos estilístics: afinacions alternatives de les guitarres, cançons amb ritmes irregulars, dinàmiques de banda, sons ambientals… Tot un arsenal sònic sobre el qual flota la veu poderosa de Cornell, un dels més admirats cantants del rock modern, repartint les seves lletres plenes d’emocions intenses, però també de contrasentits i dobles lectures. És un disc llarg (15 temes), i amplament comentat, així que repassaré breument cada cançó, deixant que la música parli per si mateixa.

El disc comença de forma poderosa: Let me drown, una cançó dirigida per una forta línia de guitarra, densa i greu (una de les característiques del so de Soundgarden i del grunge en general).

El segon tema, My wave, pot semblar una peça de rock més clàssic, però està basada en recursos ben poc ortodoxos: una afinació de guitarra gens convencional i l’ús de ritmes irregulars combinats de manera perfecta. Un toc de psicodèlia (especialment al tram final de la cançó) completa el que va ser el quart single de l’àlbum.

Fell on Black days, tercera peça, és un dels plats forts del disc. Un tema d’aire desèrtic, polsegós i desolat, amb una altra mostra de ritme heterodox al rock (mètrica 6/4), i amb clares sonoritats de l’Orient Mitjà. I amb una lletra molt a l’estil del grunge: segons Cornell, la sensació que “ets feliç amb la teva vida, tot està anant bé […] quant, tot d’una, ets conscient que ets infeliç, fins al punt d’estar realment espantat. No hi ha cap succés al qual puguis culpar del sentiment, és només que un dia t’adones del fet que tot a la teva vida està fotut”.

El disc continua amb Mailman, una de les peces més greus i dures de Superunknown. Part de l’estil de Soundgarden ha estat comparat amb Black Sabbath per l’ús de guitarres pesades i contundents, i Mailman és un clar exemple que la comparació és força encertada.

El cinquè tema dóna nom al disc. Superunknown és una de les composicions amb més força de l’àlbum, en part gràcies al seu ritme (ara sí) regular, típic del rock, que creix a poc a poc fins al paroxisme. Una part mitjana plena de psicodèlia obre el pas a un contundent solo de Thayil. Mentrestant, els impressionants aguts de Cornell empenyen el tema, recordant-nos que estem vius en el desconegut.

Head Down torna a utilitzar les influències de la música de l’est, però aquesta vegada no com una forma d’afegir varietat a la cançó, sinó com el recurs que manté la composició unida.

Black Hole Sun, setè tema, és sens dubte l’èxit més gran de la banda, i la cançó que més contribuir a fer de Superunknown un èxit de vendes. Black Hole Sun és un tema paradoxal: el cos principal de la cançó té un toc dolç, però es torna en amenaçant quan les guitarres es distorsionen. El vídeo obscur i oníric segueix el to surrealista de la lletra, on Cornell va confessar que només jugava amb les paraules amb el simple objectiu del joc.

Spoonman va ser el primer single del disc, i va constituir el primer èxit massiu del mateix. És un bon exemple del canvi de direcció que Soundgarden va encetar amb Superunknown: el tema és certament més accessible per al gran públic, però no renuncia a l’originalitat (ús d’afinació alternativa i barreja de mètriques). El tema compta amb la presència d’Artis the Spoonman, artista de carrer que utilitza les culleres com a instrument musical, i en qui està basada la cançó.

Limo Wreck és una altra peça ben contundent, més en la línia de Mailman, que torna a combinar ritmes irregulars amb sons amenaçants tipus Black Sabbath. Una composició inquietant, en la que els aguts de Cornell esclaten amb tota la seva força.

The Day I Tried to Live va ser el segon single del disc, i és un altre dels seus punts forts. Dirigit per una sinuosa línia de baix, les guitarres tornen a presentar una afinació gens convencional que dóna al tema un aire greu i dramàtic. Tot i així, Cornell va declarar que la lletra conté un missatge més optimista del que el públic sol imaginar: “significa més aviat: el dia que vaig provar d’obrir-me i experimentar tot allò que passa al meu voltant, en lloc d’enviar-ho tot a pastar i amagar-me en una cova”.

Kickstand, onzè tema, és una de les composicions més convencionals de l’àlbum, un tema que delata la influència del punk en la banda i en el grunge en general.

Fresh Tendrils és una altra cançó resultat del desig de la banda d’anar més enllà de les fórmules musicals de la seva època. Potser no és un tema tan destacable com altres pilars del disc, però la combinació de dinàmiques i de mètriques va molt més enllà del que és corrent al rock de masses.

Amb 4th of July s’enceta la part final de l’obra. D’atmosfera densa, i alhora carregada de psicodèlia, permet que la veu de Cornell llueixi el seu ample registre: mentre la part principal de la lletra està interpretada en el registre baix, els versos són doblats en el fons en el registre agut, donant al tema un toc més d’ensomni (de mal somni?) si hi cap.

Half, penúltim tema, és una de les perles amagades de Superunknown. Una composició breu, centrada en la música Índia, amb melodies sinuoses i amb evocadores veus de fons.

El punt final del disc el posa Like suicide. L’atmosfera delicada i espaiosa del començament va prenent empenta, deixant lloc a un solo lluït de Thayil a la part final. Cornell va escriure la lletra quan un ocell va xocar amb una finestra de casa seva, matant-se en l’impacte.

Potser es podria dir que Superunknown té alguns dels vicis que més s’han criticat del grunge: massa obscuritat, massa desesperació, guitarres massa amenaçants… Però és una obra que ha resistit el pas del temps. I no sols l’ha resistit, sinó que ha guanyat en autoritat i en poder amb cada any que ha passat des de la seva publicació. I, com a obra mestra del rock modern, ho continuarà fent durant molt i molt de temps.