Hancock, Herbie. Head hunters
[S.l.] : Sony, cop. 1997

Cap a principis de la dècada de 1970, el pianista Herbie Hancock estava cercant una nova direcció per a la seva música. Potser la seva carrera fins aleshores no li ho posava fàcil.

Hancock va gravar el seu primer àlbum en solitari, Takin’ Off, el 1962, quan només tenia 22 anys. El disc incloïa la composició Watermelon Man, que va ser tot un èxit, popularitzada pel percussionista Mongo Santamaría.

El disc a més va fer que Miles Davis es fixés en ell. Davis va aconseguir incloure a Hancock en el que seria recordat com al seu segon gran quintet (format, a més de Davis i Hancock, per Wayne Shorter, Tony Williams i Ron Carter), durant els anys 1963-1968. Amb aquesta formació, Davis va redefinir (de nou) el concepte d’allò que fins aleshores s’entenia per jazz, establint una nova manera d’interpretar aquesta música que encara avui dia ressona. Durant aquest període, Hancock va gravar sota el seu nom dos discos icònics del jazz, Empyrean Isles (1964) i Maiden Voyage (1965). Empyrean Isles contenia el tema Cantaloupe Island, amb el que dècades més tard triomfarien els rapers US3.

A més, Hancock va fer de músic de sessió del mític segell Blue Note en multitud de projectes, tocant amb gegants com el mateix Wayne Shorter, Bobby Hutcherson, Joe Henderson o Freddie Hubbard, entre d’altres. Com a colofó al seu treball a la dècada dels 60, Davis va incloure a Hancock a les gravacions a estudi dels seus revolucionaris projectes de jazz-rock, junt amb altres músics mítics de la primera onada de la fusió moderna, com John McLaughlin, Joe Zawinul o Chick Corea.

En una dècada, el pianista havia arribat al cim del jazz: havia contribuït a dues revolucions musicals, establert el seu nom com a intèrpret i compositor, i tocat amb les màximes figures del seu temps. Semblava molt difícil superar-ho. Però ho va fer.

A finals dels seixanta, com he esmentat, Miles Davis va empènyer la música popular en una direcció nova: la barreja dels ritmes del funk, que Sly and the family Stone havia popularitzat entre el públic blanc; la instrumentació i l’energia del rock, portada als seus límits per Jimi Hendrix; i la improvisació i l’harmonia jazzística, terreny natural de Davis. Aquesta nova veta va animar a joves músics reclutats per Davis a engegar els seus propis projectes (la Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin; Weather Report, de Joe Zawinul i Wayne Shorter; o Return to Forever, de Chick Corea, per esmentar les bandes més famoses i influents). Hancock es movia en aquella mateixa direcció, però els seus projectes no acabaven de quallar. Fins que un dia, explicava Hancock posteriorment, va tindre clar la música que volia fer:

Va succeir un dia. Estava cantant. Sabia que no volia tocar la música que havia estat tocant, però no sabia quina música volia tocar. Encara no ho havia esbrinat. […] Com més cantava, més s’obria la meva ment, més em relaxava i començava a preguntar-me. Vaig començar a pensar en Sly Stone i quant m’estimava la seva música i quant de funky és el tema Thank You For Letting Be Myself. Escoltava aquesta cançó una vegada i una altra. Llavors, vaig imaginar-me tocant a la banda de l’Sly alguna cosa funky com aquella. La següent imatge que vaig tindre va ser la meva pròpia banda tocant en la direcció musical de l’Sly. La meva reacció inconscient va ser: “no, no vull fer això”. Allò que vaig observar a la meva reacció va ser el mateix que odio en altres músics de jazz, que posen el jazz a un pedestal i el funk i el rock a un nivell secundari. […] Em vaig dir a mi mateix: “Ei! Què estàs fent?” Sabia que havia de prendre’m aquella idea seriosament.

D’aquell monòleg intern (que mostra l’amplitud de mires musicals de Hancock), va sorgir una obra mestra no sols del jazz, sinó de la música moderna: Head Hunters. El disc  que us presento (el fragment de dalt és una traducció de les notes del llibret), no sols va llençar a Hancock a l’estrellat del jazz-fusió, sinó que va contribuir a crear una nova hibridació, el jazz-funk. I és que Hancock va aconseguir crear una obra on els millors ritmes del funk es combinaven a la perfecció amb la filosofia del jazz, evitant els excessos del jazz-rock que es feia en aquell temps. Head Hunters va acostar el funk més negre als amants del jazz i del rock; i a la inversa, va descobrir el jazz i el rock als seguidors del funk. La seva importància històrica queda ben reflectida en dues dades: Head Hunters és un dels discos de jazz més venuts de tota la història, i el 2007 la Library of Congress dels EEUU va afegir el disc al seu National Recording Registry, que recull gravacions musicals del segle XX d’especial importància cultural, històrica o estètica.

Per a crear aquesta joia, Hancock va triar una banda que portaria a terme a la perfecció la seva nova direcció musical: Bennie Maupin als vents, Paul Jackson al baix, Bill Summers a la percussió i Harvey Mason a la bateria. El disc no conté cap guitarra, i això també va ser tota una novetat a una època que havia declarat que la guitarra era l’instrument rei de la fusió. En el seu lloc, Hancock va incorporar a la gravació diversos sintetitzadors i pianos elèctrics, destacant el clavinet, un clavicordi amplificat elèctricament que dóna a les composicions un to inconfusible.

El disc només conté quatre temes, però quins temes. El primer d’ells és sens dubte l’estrella: Chameleon. Una de les melodies de baix (tocada amb sintetitzador) més mítiques i irresistibles de la música popular obre la peça. A ella es va sumant el ritme granític de la bateria de Harvey Mason i els sons de piano elèctric, preparant el terreny per a una melodia irresistible del saxo de Maupin. Chameleon és un tema extens (15 minuts), en bona part perquè conté una part a la meitat que és tota una lliçó de com ha de sonar una banda conjuntada sobre una harmonia mínima: el temps s’accelera, el baix de Jackson i la percussió de Summers s’incorporen a la cançó, mentre Hancock improvisa al piano elèctric sobre uns arranjaments de corda cortesia del seu sintetitzador.

El segon tema és una revisió del clàssic de Hancock Watermelon Man. Summers obre la peça amb un ritme bufat sobre una ampolla de cervesa (un altre moment icònic de Head Hunters). L’arranjament, fet per Hancock i Mason, poc té a veure amb la versió original de la cançó. I millor que sigui així, tot s’ha de dir: el ritme planer original es canvia per donar pas a nous matisos rítmics i melòdics, plens de contratemps i guiats pel so gruixut del baix de Jackson, mentre Maupin reinterpreta la melodia d’una manera molt sexy.

El tercer tema, Sly (una dedicatòria a Sly Stone), es va coent a foc lent, fent créixer la tensió, per a desembocar en un autèntic frenesí rítmic: mentre Jackson i Hancock insisteixen en uns motius melòdics, Mason i Summers exploren amb llibertat la rítmica del tema, permetent que Maupin es llueixi amb un solo ben calent. I no acaba aquí la cosa: el final del solo de Maupin fa lloc al solo de piano elèctric de Hancock, aquesta vegada sobre una base rítmica que, tot i que més controlada, és implacable.

El darrer tema, Vein Melter, té un ritme lent, que permet que Maupin jugui amb la melodia sobre uns sons de corda del sintetitzador de Hancock. Un final evocador i perfecte per a un disc impecable.

Bé podria ser que Head Hunters representés el punt àlgid de la carrera de Herbie Hancock. Però el pianista no s’ha limitat a viure de renda des de llavors. Ha continuant creant música de primera línia, creuant barreres entre estils, reinterpretant les seves composicions i les d’altres músics, passats o presents, i tocant amb els millors músics d’arreu del món i de l’estil que sigui. No et perdis un gran disc, que sona tan actual ara com quan va veure la llum, allà pel llunyà any de 1973.