Leray, Marjolaine
Una Caperucita roja
Barcelona: Océano, 2009

Si al llarg de la història de la literatura hi ha hagut un personatge femení de conte fàcilment identificable pel gran públic, aquest no és un altre que el de la Caputxeta Vermella. L’escriptor i pedagog italià Gianni Rodari, va assenyalar que qualsevol persona de la nostra societat podria relacionar les paraules nena, bosc, flors, llop i àvia amb la nostra protagonista.

Tant és així, que la història ha estat portada a la pantalla gran i utilitzada com a reclam publicitari en nombroses ocasions.

D’aquesta manera, i fruit de més d’un centenar d’adaptacions, caricatures, recreacions i reinterpretacions, el personatge de la Caputxeta Vermella ha passat a formar part de l’imaginari cultural col·lectiu. La temàtica del conte i la indumentària del personatge estan plenes de matisos i de simbolisme, fet que afavoreix que la protagonista i la seva història no hagin passat de moda i continuïn estant en constant evolució.

És així com a partir d’una època es pot observar la voluntat de suprimir la violència i introduir altres elements com l’enginy i el perdó. Aquest fet comporta la creació de nous personatges i diferents resolucions de la història. Un exemple d’imaginació i astúcia el trobem a Una caperucita roja, de Marjolaine Leray, que ens presenta el conte en clau d’humor. També en aquesta línia trobem La verdadera historia de Caperucita Roja, d’Agnese Baruzzi.

A Rosetta de Jacobo Muñiz, l’àvia no és engolida pel llop sinó que s’amaga dins l’armari i al final de la narració tots els personatges es persegueixen els uns als altres a partir d’una ruleta o volvelles giratòria.

És evident que no existeix una única Caputxeta Vermella. Hi ha versions infantils que juguen i ironitzen amb una hipotètica relació entre la Caputxeta i el llop, com per exemple Poli y el Lobo, de Catherine Storr, Señorita sálvese quien pueda, de Philippe Corentin, o El último Lobo y caperucita, de J. L. García Sánchez.

N’hi ha d’altres que, basant-se en un dels personatges del conte, creen una història nova (recreació), com Las manoplas de Caperucita, d’Inés Almagro i Mikel Mardones, o La qüestió dels meus pares, de Mabel Piérola (Premi Apel·les Mestres l’any 1991).

Estem davant d’un conte clàssic, font d’inspiració per a grans escriptors que no han pogut resistir la temptació de versionar-lo, com per exemple Carmen Martín Gaite amb la seva Caperucita en Manhattan, o la Caperucita Roja de Tony Ross (reconegut autor britànic) que incorpora tocs de modernitat.

També trobem veritables obres d’art, il·lustrades per mestres com Kveta Pacovská, o Roberto Innocenti.

Fins i tot podem comptar amb narracions visuals que han suprimit completament el text, com …Y recuerda, de l’editorial Milimbo, o Le petit chaperon rouge, de Rascal editada per Pastel. L’absència de text en aquest conte, però, ja s’observa a la versió de Warja Lavater -veritablement revolucionària i trencadora- publicada l’any 1965, però que sembla totalment actual.

Revolucionària -i controvertida- també va ser la publicació de la Caputxeta Vermella de Sarah Moon, amb fotografies en blanc i negre ambientades en els anys 40 que ens presenten un infant vulnerable que és perseguit per un Cadillac.

També en trobem de Caputxetes prohibides, com la de Peter Stevenson, vetada a dos districtes de California perquè la protagonista duia una ampolla de vi a la cistella de l’àvia.

A l’Espanya franquista moltes de les versions de la Caperucita Roja, van passar a ser Caperucita Encarnada, suprimint així la paraula “roja” del títol.

Com podem veure, de Caputxetes Vermelles n’hi ha moltes, però… com te la van explicar a tu?

Hi ha centenars d’edicions, de les quals et presentem una mostra… amb quina et quedes?