Murdoch, Iris
El mar, el mar
Barcelona: Lumen, 2004

Quan Charles va decidir retirar-se del món i submergir-se en una espècie de vida contemplativa al costat del mar per escriure les seves memòries no se li va ocórrer pensar que el món està a tot arreu i, sobretot, que un el porta amb ell mateix allà on vagi. Així que el seu món, el món del teatre, del drama, de les passions excessives, de l’amor i de la gelosia, marxa amb ell. Charles és un home mundà, egoista, capritxós, apassionat i envejós i tot això s’ho emporta a l’atrotinada i vella casa que s’alça sobre unes roques groguenques en les quals trenca el mar del nord.

Encara que Charles creu haver deixat enrere la seva antiga vida, i així ho anuncia a tots els seus amics a Londres, una vegada instal·lat en el seu nou paisatge, entre les roques banyades per la marea i el camí que porta al poble, una casualitat li desperta una obsessiva passió. De Charles i de tots els curiosos personatges que van apareixent emanen totes aquelles passions de les quals el protagonista intentava fugir: gelosia, enveja, possessió, competència. La falta de confiança, de valor, de generositat, la por i la necessitat d’impressionar impedeixen que Charles es trobi de debò amb aquells que l’envolten. Dos personatges equilibraran la seva desmesura: James, el seu cosí, militar budista expert en estudis orientals que actua com un alter ego conciliador. I el mar. De vegades pacífic i company de jocs, de vegades zona de monstres, de vegades violent i amenaçador. I allí, a poc a poc, Charles va perdent la pau.

“Em trobava en un estat que, bé ho sabia, estava proper a una espècie de bogeria, i no obstant això, no estava boig. Algunes formes d’obsessió, i una d’elles és estar enamorat, paralitzen l’habitual llibertat de moviments de la ment, la seva natural manera de ser oberta, amb interessos, curiosa, que de vegades i de forma convenient es defineix com a racionalitat. Jo estava bastant entenimentat per saber que em trobava en un estat d’obsessió total i que solament podia recórrer sense descans, com una rata, els mateixos laberints de la fantasia i la intenció. Però no estava bastant entenimentat per posar terme a aquest moviment mecànic, ni tan sols per desitjar fer-ho.”

I com en una obra de Shakespeare, l’obsessió de Charles es converteix en el fil conductor d’una història que oscil·la entre situacions escruixidores, còmiques i absurdes, i tot ocorre en un petit escenari, entre un mar salvatge, amigable de vegades, assassí, unes altres, i un cel poblat per milions de llums que aconsegueix, per moments, arrencar Charles de la seva petita escena i transportar-lo breument a un gegantesc, llunyà i lluminós univers.

“…s’encenien, titil·laven i desapareixien estels, que queien silenciosament fins a extingir-se, callats estels fugaços per sempre perduts, que sorgien del no-res i queien enlloc. Eren molt nombrosos, i semblava que els cels s’enfonsessin, que algú els estigués desmantellant […] El cel havia tornat a canviar del tot i ja no estava fosc sinó brillant, daurat, com or en pols, com si s’haguessin anat apartant successives cortines després dels estels que abans havia vist, i ara em trobés mirant cap al vast interior de l’univers, com si aquest, en silenci, es posés del revés com un guant. Van sortir més i més estels, adornant el cel fins que no va quedar més espai entre ells, no va haver-hi més que la pols daurada dels estels. La lluna havia desaparegut. L’aigua rumorejava, més alta, més propera, tocant tan lleument la roca que amb prou feines si era audible, com una espècie de vibració. El mar estava sumit en la foscor, sota els estels, i aquests semblaven moure’s, rotar amb l’univers, amb una espècie de crepitació, però ara ja no hi havia cap fenomen, ni estels fugaços que els sentits humans poguessin percebre […] Més tard, quan vaig despertar, tot havia desaparegut.”

El mar, el mar, premiada amb el Broker Prize en 1978, està considerada com una de les millors novel·les d’entre les 26 que va escriure la filòsofa i novel·lista irlandesa Iris Murdoch. Sobre els últims anys de la vida de l’autora, durant els quals va patir Alzheimer, va aparèixer en 2001 la pel·lícula Iris de Richard Eyre.