Soldevila, Carles
Valentina
Barcelona: Edicions 62, 2001

Si féssim un recorregut imaginari per la història de la literatura catalana de principis del segle XX, trobaríem dos moviments artístics i literaris ben diferents: el Modernisme i, ja entrat el 1900, el Noucentisme. Ambdós corrents volien exalçar la llengua catalana després d’una gran etapa de decadència. Aquest moviment literari intentava adoctrinar la societat burgesa catalana.

En el Noucentisme predominava la poesia, en què va destacar la figura del poeta Josep Carner i les glosses narratives d’Eugeni d’Ors. Però tant el teatre i sobretot la novel·la eren gèneres que els intel·lectuals noucentistes consideraven menors. Per aquest motiu cal destacar la figura de l’escriptor i dramaturg Carles Soldevila (Barcelona, 1892 – Barcelona, 1967).

Carles Soldevila provenia d’una família burgesa liberal, era germà de l’historiador Ferran Soldevila, es va llicenciar en dret i va guanyar una plaça a la Mancomunitat de Catalunya però la va haver d’abandonar a causa de la dictadura de Primo de Rivera i va començar a col·laborar en la revista D’Ací i d’allà.

Principalment, es va dedicar a la producció teatral, i Civilitzats tanmateix (1921) i Bola de neu (1927) van ser les seves obres més reconegudes. També va conrear la novel·la amb una trilogia dedicada al món femení: Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1932).

Valentina és una noia de disset anys que plany la mort del seu pare, mort un any abans, però tot canvia quan la mare, Clotilde, li comunica que es vol casar amb l’amant, Eusebi Baixeres. Ara bé, el món de Valentina encara es trasbalsa més quan descobreix que l’Eusebi és el seu veritable pare.

A la novel·la Valentina, l’autor dóna importància tant al diàleg com al monòleg interior de la protagonista, ja que l’autor vol reflectir la psicologia femenina jove. A més a més, l’autor va anomenar d’aquesta manera la protagonista, ja que és valenta en descobrir tota la veritat dels seus orígens.

Aquesta novel·la va guanyar el Premi Joan Crexells de narrativa de l’any 1933 que atorga l’Ateneu Barcelonès. El 1934 el mateix autor va adaptar la novel·la al teatre i es va estrenar al teatre Coliseu Pompeia, situat a la Travessera de Gràcia, 8. El 2006 es va recuperar l’obra al Teatre Nacional de Catalunya, adaptada per Jordi Galceran.

La censura franquista no va autoritzar el llibre, ja que tots els personatges de la novel·la viuen en un ambient immoral per l’època.