Leoncavallo, Ruggiero
Pagliacci. Òpera en un pròleg i dos actes
Aquella nit de 1929, el gangster Frank Nitti assassinà, per ordre d’ Al Capone, a l'”intocable” Jim Mallone, un dels policies del grup de Elliot Ness que estava perseguint implacablement la màfia de Chicago. Capone va rebre la notícia a la seva llotja del teatre de l’òpera. En aquell moment escoltava “Vesti la giubba”, la famosa ària de l’obra “Pagliacci”. Commogut per la bellesa de la cançó, Capone plorava.
Així va interpretar la historia Brian de Palma, director de la pel·lícula titulada a Espanya “Los intocables de Elliot Ness”. Potser no és veritat però “è ben trovato”. Veiem-ho:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RjUd_UYHhbU[/youtube]
Aquesta és l’ària amb que finalitza el primer acte de l’òpera de Ruggiero Leoncavallo, on el pallasso, malgrat que ha descobert la infidelitat de la seva dona, s’ha de preparar per a l’espectacle.
“Els pallassos” és un dels màxims exponents del verisme musical italià, que fuig dels arguments basats en les antigues històries de reis o herois i en canvi retrata drames quotidians, que sovint deriven cap a una mena d’exotisme rural de passions extremes que acaben violentament. Aquests arguments, molt celebrats pel públic d’aquell moment (generalment burgès i urbà) ens recorden els actuals “culebrots” televisius, també molt celebrats pel públic d’aquest moment.
Durant molt temps hem cregut que la gelosia era un atribut dels amors apassionats, que era més gelós qui més estimava. Avui sabem (o hauríem de saber) que això no és cert, tot al contrari, es un comportament d’aquells que estimen pitjor, que no són capaços d’estimar intensament.
Però…amics, disculpeu però…, les nostres contradiccions… Arriba el moment més emocionant i patètic de l’òpera. El teatre és a les fosques, l’orquestra toca a tota màquina acompanyant a Canio, que persegueix sense èxit a Silvio, l’amant de la seva dona Nedda. Tothom s’amaga davant la ràbia d’aquest home enganyat. La funció dels pallassos és a punt de començar. Es fa un curt silenci, el tenor seu davant un mirall i ens explica el seu drama: ha de fer riure quan només té ganes de plorar.
