Torralba, Francesc. Rostres del silenci. Lleida: Pagès, 1996.

N’hi ha una constància evident de que les nostres societats han deshumanitzat el silenci. Necessitem contínuament soroll i paraules. “El silenci causa temor…. El silenci fa por i fa por perquè es revela allò més íntim de cadascú, allò més personal i intransferible de cada persona humana”. Així de contundent però també de proveïdor de reflexions serioses i beneficioses és aquest autor prolífic. Hi ha societats més silencioses que altres?. La resposta és afirmativa. Hi ha persones que comuniquen amb el silenci?. La comunicació pot esdevenir per la paraula, pels gestos i pel silenci. Però cal un entrenament per a enfortir aquest tipus de comunicació.

El silenci i la contemplació estan íntimament lligats. El silenci és completament necessari per a mirar atentament la realitat. De fet també l’autocontemplació és una via que possibilita el coneixement personal mitjançant la interiorització. També hi ha el coneixement de l’altre a través del silenci, del respecte a la seva reflexió, a la seva  evolució que pretén observar sense presses ni neguits.

Parlar del silenci significa tard o d’hora entrar-hi de ple en el misteri. Les nostres societats sovint massa racionalitzadores són poc permeables a l’existència del misteri. Les religions que han treballat més aquest aspecte pretenen obrir una experiència transcendental cap al misteri. El silenci místic és a prop d’aquest vessant. El silenci ascètic i litúrgic més a prop de regles rituals i religioses aprofundeix també en aquest vessant.

En tot cas hi ha una diferència destacada entre el silenci epidèrmic – més aviat exterior i de poca fondària- amb el silenci interior pròpiament dit que assoleix una realització personal de més gran ressò. El primer sovinteja a les nostres societats i el segon està lligat a altres opcions com la meditació i el ioga autèntic.  Si parlem de parelles o relacions filials es trobem amb el silenci ple. Una mirada de la mare al seu nadó és un moment de plenitud silenciosa. D’altra banda, un silenci opressiu en situacions despòtiques o un silenci cruel on una persona gaudeix del patiment de l’altre són plausibles en societats actuals i no tenen res a veure amb l’edificació de la comunicació del silenci compartit, sa i positiu entre les persones. En tot cas, la seva existència pot significar la buidor artificiosa i impossibilitadora en l’altre.

En moments de dolor aliè, un silenci compassiu amb paraules precises pot produir efectes notables a la recuperació de l’altre. Si més no, estem també en societats on el sofriment s’evita i parlar d’ell també està mal vist. En conseqüència parlar del silenci dels morts és avui en dia un tabú generalitzat.