Cuenca, Josep Maria
Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé
Barcelona: Anagrama, 2015

Treballant a la biblioteca que porta el seu nom, aquesta ressenya ja tocava!

El motiu del títol d’aquesta entrada el dóna l’autor, dient que abans que intentar respondre la pregunta “Qui és Juan Marsé?” ha intentat una opció més raonable com era “Què ha fet Juan Marsé?“. Amb el “qui” es podia perdre en filosofies, mentre el “què” era molt més terrenal, molt més concret, que no deixa de tenir sentit per referir-se a un escriptor realista i completament vinculat a un terreny i a una geografia molt concreta.

Per si algú no ho sap Juan Marsé (Barcelona, 1933) és un dels escriptors vius més importants en llengua castellana, en els seus llibres retrata la postguerra i els anys 50 i 60 sempre des del punt de vista dels vençuts. La Barcelona de les barraques, dels immigrants “charnegos”, de la gent que havia perdut una guerra i també una postguerra en contraposició als vencedors, que feien i desfeien al seu gust sense haver de donar comptes.

En aquest llibre repassarem els seus orígens i la història de la seva adopció, una història que ha donat voltes fins a semblar treta d’una de les seves novel·les. Els seus primers anys rurals a l’Arboç i ja després Barcelona, entre Gràcia i el Guinardó, i on de seguida es va posar a treballar en una joieria.

Va ser quan treballava a la joieria que va debutar en el món de les lletres, amb algun conte, alguna col·laboració… L’entrada d’un humil obrer en el món de les lletres no va deixar de ser una sorpresa, en un moment que el “tema obrer” estava de moda, i Marsé en podia parlar amb coneixement de causa. La vocació de Juan Marsé va ser escriure des de ben jove, i a això es va dedicar, alternant-ho amb altres feines que servissin per pagar factures i col·laborar a l’economia familiar, com tants d’altres escriptors la seva feina principal era una altra.

Per una d’aquelles casualitats de la vida, va tenir l’oportunitat de cartejar-se amb l’escriptora  Paulina Crusat. I ella li explicava a un primerenc Marsé que triomfar era qüestió de tenacitat, que agafés qualsevol feina relacionada amb escriure, que de tot se n’aprèn, i no deixés mai els seus projectes literaris més ambiciosos. Paulina Crusat hi veia talent, encara s’havia de polir molt i no li estalvia consells i crítiques. El valor d’aquesta ajuda per un escriptor que comença i que (parlant clar i malament) no sap on es fica, va ser incalculable; a més a més de començar, Marsé era autodidacta, la importància en aquesta etapa de lectures i consells va ser immensa.

Literàriament Marsé aconsegueix petites fites, algun conte aquí i allà, una primera novel·la, presentar-se als premis… És una història (compartida amb la majoria d’escriptors) que podria arribar a desanimar si no fos perquè en sabem el final, però n’hi havia per deixar-ho córrer. Però a poc a poc, arriben alguns èxits, algun reconeixement, alhora que entra en contacte amb tota una sèrie de gent com Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, i amb Joaquina Hoyas, que acabaria sent la seva dona. Va ser amic de Carlos Barral i de Jaime Gil de Biedma tota la vida, i com en el cas de Paulina Crusat va ser una amistat enormement profitosa per Juan Marsé, l’editor més innovador del moment i un dels millors poetes del segle XX, ni més ni menys. A partir d’aleshores no era estrany que tots tres es trobessin els estius a Calafell o en diferents llocs on estiuejaven.

Amb una beca i una feina precària passa una temporada a París, el xoc entre la capital francesa i la Barcelona d’aquells anys grisos va provocar que Marsé comencés a prendre notes. Ja havia publicat Encerrados con un solo juguete, i Esta cara de la Luna, començava a tenir pràctica. Les notes de París eren el germen d’Últimas tardes con Teresa, la novel·la que definitivament el consagraria.

Hi ha un detall que és necessari per entendre el perquè d’aquesta novel·la. A París Juan Marsé van entrar en contacte amb exiliats, i amb fills i filles d’exiliats que tenien una visió d’Espanya completament idealitzada, i la visió dels obrers era encara més idealitzada. Uns obrers bons i solidaris i amb consciència política, uns obrers que no existien, i això Marsé ho sabia perfectament. Una de les protagonistes del llibre Teresa, té aquesta visió idealitzada d’uns obrers als quals no coneix, ni veu, ni pràcticament sap de la seva existència.

Els intríngulis del premi Biblioteca Breve i els problemes amb la censura, i els anys de maduresa. Uns anys en els quals Marsé no es va adormir pas i va seguir bastint una obra contundent i personal. Des de fora es té la sensació que fins a Últimas tardes con Teresa Marsé estava posant els fonaments i que amb aquesta obra deixa els fonaments i el pis principal enllestits, tot a punt per anar edificant al damunt. Després vindria La oscura historia de la prima Montse.

En aquells anys d’ebullició Marsé va col·laborar en revistes com Boccacio o Por favor, i va tenir una idea per una novel·la. Les seves topades amb la censura eren constants, i va decidir escriure un llibre com si no hi hagués censura de cap mena, com si pogués escriure allò que volgués i com volgués. Va agafar la Barcelona del Carmel i la postguerra, i els seus records del que s’explicava de l’assassinat de Carmen Broto, i amb aquesta llibertat va escriure al llarg dels anys (és un escriptor lent) Si te dicen que caí, un llibre que a Espanya era impublicable (tot i que es van fer gestions), i el van convèncer per presentar-lo al Premio México de Novela, va guanyar el premi i per tant es va publicar allà, mentre aquí creixia la llegenda que el convertiria, ja publicat, en un llibre més comprat que  llegit.

I a partir d’aquí? Doncs més molt més, com les seves “rajades” sobre Baltasar Porcel o el Premi Planeta, o quan va rebre el Premi Cervantes l’any 2008, però potser amb aquest resum fins aquí n’hi ha prou per fer-se una idea.

Un llibre que explica què ha fet Juan Marsé, un autor fonamental de la nostra narrativa i que no comptava amb cap biografia, fins ara, fins que Josep Maria Cuenca va convèncer Marsé que es deixés biografiar.